Vaig començar a treballar amb “legalitat” el mes d’Abril de l’any 1950, quan feia dues setmanes d’haver complert els 14 anys, quan ja portava un any fent de fideuer “d’estranquis” i, des del primer dia, amb “legalitat”. I durant cinc anys que vaig treballar a la ceràmica, dotze hores diàries de dilluns a divendres, (de 8 a 12-de 2 a 6 i de 2/4de 7 a 2/4 d’11), i vuit els dissabtes; recordo que a mesura que el temps anava passant , els ànims de la gent s’anaven enfortint i tot sovint sonava el comentari de si havia valgut la pena que morís tanta gent per aconseguir poder viure amb les quaranta-vuit hores laborals setmanals.
A partir d’aquí, i amb una constància aferrissada per part del sectors obrers, s’ha aconseguit rebaixar a quaranta hores setmanals. Amb 2,6 milions d’aturats, jo voldria que algú m’expliqués quin sentit té allargar la jornada laboral quan no hi ha feina per a tothom. O és que els països que donen suport a la proposta de seixanta-cinc hores setmanals estan mancats de mà d’obra, que de ben segur que en tenim una bona part a casa nostra gaudint de l’economia submergida? Quina és la tàctica especulativa, fer treballar més hores pel mateix sou? Reduir plantilles perquè els governs carreguin amb el mort, que sempre l’únic perjudicat és l’últim de la cua, que ja sabem que són sempre els mateixos? Espero que el govern espanyol no es deixi influenciar, perquè personatges com Berlusconi no són el més convenient per a la societat que aspira a sortir de la precarietat.
