Són temps difícils a Europa, no només per la falta de valors i per haver perdut el nord, aquests dies els mercats ens estan donant pal dia sí dia també, el mateix euro està en perill. Per tant, més que incertesa, hi ha pànic davant el futur. Sobretot entre els joves, la convicció és que la seva generació serà més pobre que la dels seus pares. No tenen seguretat en el treball i sospiten que difícilment podran gaudir d’una pensió, perquè els europeus, simplement, han deixat de tenir fills. El problema desborda l’àmbit econòmic. Els joves se senten desarmats.
Sucumbeixen a l’apatia, la desesperança. Valoren molt la família, però segons mostra una investigació a Itàlia, consideren que, per ser família, només cal que dos adults visquin sota el mateix sostre. Se’ls ha ensenyat que tot és relatiu i no tenen ara de certeses en què recolzar-se, fins a caure en l’esquizofrènia de desitjar un model de família, el de tota la vida, alhora que el consideren antiquat o impracticable. Aquesta és una situació pròpia d’una societat envellida.
