En aquests moments patim una nova ofensiva homogeneïtzadora, un nou impuls de l’esperit centralitzador de sempre ( emmascarat i edulcorat de “somriures” polítics insubstancials ) que tindria el seu màxim exponent en la jacobinització d’un obsolet Ministeri de Cultura , que fa anys que hauria d’haver desaparegut; . I a tot això, no podia ser menys, s’hi afegeix l’incompliment permanent de la llei marc de relació amb Catalunya: l’Estatut .
Amb aquest rebrot de l’unionisme asfixiant no podem continuar parlant de la qüestió del finançament, no podem continuar fent servir aquest mot, que ha esdevingut un autèntic eufemisme .Cal utilitzar, amb la força de la veritat i de les xifres clares, l’expressió espoliació fiscal. No obstant això, on es constata d’una forma més agressiva l’anormalitat de Catalunya, en el fet descoratjador de comprovar que som un país dependent i subsidiari d’una superestructura espanyolista, és en l’àmbit de les infraestructures i, molt particularment, del tren, el qual a Catalunya és un exemple paradigmàtic de la nostra situació d’emergència nacional
