La qüestió de la normalització lingüística de la nostra llengua és quelcom que, en les darreres setmanes, és irracionalment atacada per sectors que, de fet, voldrien la consolidació de la substitució lingüística a casa nostra.
A hores d’ara, el problema de debò rau en la lluita contra la submissió lingüística, és a dir, que ,encara, cal seguir fent molta pedagogia per tal de fer veure als catalanoparlants que suposats gestos de cortesia “lingüística” ( el canvi de llengua si el nostre interlocutor ens respon en castellà) esdevenen veritables actes de vassallatge. Cal tenir molt present el context legal d’anomalia democràtica que pateix la llengua catalana dins el marc de l’Estat espanyol. És molt curiós constatar que aquest Estat, que , a voltes, es considera tan “liberal” no permet exercir plenament els drets des del català, però facilita les eines per fer-ho des d’una altra llengua. Un exemple clarificador d’aquesta flagrant discriminació són les 149 normatives, disposicions i actuacions de l’Estat espanyol, que imposen únicament el castellà en l’etiquetatge de productes. Això és ser “liberal” i respectar la igualtat de drets ?
Per altra banda, és necessari saber que,avui en dia,no existeix dins de la UE una llengua pròpia, tan parlada i tan coneguda a nivell escrit i oral com el català que no sigui oficial a l’Estat, en les mateixes condicions que les altres llengües plenament oficials en els respectius estats de la UE .
