Ha passat un fet greu. Molt negatiu. Greu pel fet en ell mateix, però sobretot perquè posa al descobert la mentalitat d’una part dels sectors polítics de Catalunya. Ens referim a la decisió del Govern de la Generalitat i dels tres partits que el componen de modificar la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) per tal de facilitar el nomenament del candidat del tripartit com a president de la Corporació. Que fins ara requeria una majoria parlamentària de dos terços, i que aquest cop en tindrà prou amb majoria simple.
Val a dir que en el seu dia el Parlament hauria pogut decidir legítimament que aquest nomenament requeria només majoria simple, o de tres cinquenes parts. El que passa és que va considerar més respectuós amb la pluralitat social i política del país que calgués una majoria reforçada, ja que es considerava que la televisió i la ràdio públiques han d’oferir una garantia reforçada d’utilització no partidista.
I a tothom li va semblar bé. Per una vegada va semblar que les referències que tant sovintegen la política catalana al consens i fins i tot la unitat eren sinceres. I tothom va inflar una mica el pit. Que en som de civilitzats!
I es va nomenar un president. Va caldre que tots els partits ho negociessin i no fou fàcil, però es va arribar a un acord. Però inesperadament el president ha dimitit i ha calgut nomenar un nou president. A tres anys i mig de la renovació definitiva del càrrec i a set mesos de les eleccions cal nomenar un president. Se suposa que per majoria de dos terços, que és el que diu la llei. Però el govern i els partits que en formen part decideixen canviar la llei per procediment d’urgència i nomenar per majoria simple un nou president. Tota la retòrica del consens i de la unitat se n’ha anat en orris. Sense miraments ni contemplacions. Sense pudor. Simplement actuant amb el vell i poc exemplar aforisme de «feta la llei, feta la trampa».
No és el primer cop que passa, o que s’amenaça que passarà si no s’accepta un candidat concret.
Tres comentaris sobre aquest fet.
El primer, dit de passada. La desconfiança, per una banda, i la idea, que arriba a ser obsessiva, que les eleccions es guanyen a la televisió han portat a organitzar la televisió i la ràdio públiques de Catalunya d’una manera molt complicada. Sobrecarregada. Confusa. Afortunadament, la gent que hi treballa aconsegueix fer-les funcionar.
El segon és que la democràcia exigeix el respecte de les normes. Que les normes no es canviïn segons l’interès de la majoria quan no són prou favorables.
I el tercer i més important és que aquest fet posa de manifest un greu dèficit de sensibilitat i mentalitat democràtiques. Amb la conseqüència lògica de manca de confiança en l’activitat política. És a dir, som un país on molts polítics s’esgargamellen parlant de democràcia, i sobretot d’unitat i de consens. Tot es resoldria, diuen, amb unitat i consens. Cal recordar que consens vol dir buscar amb insistència un acord el més general possible.
Ben entès que un país pot funcionar en democràcia sense consens. I sense unitat política. Justament a l’editorial de la setmana passada ho dèiem. En canvi, no pot funcionar sense joc net, sense una mentalitat democràtica sòlida, sense seriositat i esperit de compliment dels compromisos. O sense compartir un conjunt de valors i de maneres de fer d’acceptació general. O saltant-se la llei. I canviant-la quan convingui. No pot funcionar a base de fer el viu. O pot funcionar d’entrada i pot ser que algú se’n beneficiï, però a costa d’una degradació ràpida del clima de confiança i de l’imprescindible prestigi i respecte. Que condueix a la crisi de les institucions. De la Justícia i de tots els seus òrgans, per exemple, amb actituds com «Montesquieu ha muerto», exemple típic de politització sectària d’una institució bàsica. O de la política en general.
Un país democràtic no pot funcionar sense ètica democràtica. Sense formació i assumpció dels valors democràtics.
Deixant ja de banda l’episodi gens exemplar, de fet altament criticable, de la CCMA, podem utilitzar aquest cas per recordar a la ciutadania que per anar bé caldria que, abans de ficar-se en política, la gent rebés una sòlida educació cívica i democràtica, rebés allò que fa unes dècades anomenàvem «una formació prepolítica». La política és un ofici prou dur, prou subjecte a confrontació i prou propens a fomentar l’ego i a convertir el poder en una obsessió. Un ofici que sense una formació sòlida en els valors fonamentals del bé comú i en el respecte de les normes, és a dir, del joc net fàcilment degenera. Ja ho va dir Aristòtil: «La política és, en principi, l’ofici més noble perquè consisteix a servir el bé comú. Però és també el que més fàcilment pot degenerar».
Un ofici noble i, a més, imprescindible. Cal, per tant, no degradar-lo.
