Els greus problemes de funcionament de la xarxa de Rodalies de Renfe a Barcelona arrenquen d’una històrica falta d’inversions per part de l’Estat, però també de greus errors de planificació que vénen de molt enrere. Per això seria ara un error convertir aquesta deficiència en una batalla entre administracions.
De fet, l’Estatut contempla el traspàs del servei de Rodalies a la Generalitat, cosa que és de celebrar. Però la infraestructura ferroviària seguirà sent propietat i responsabilitat de l’Estat. És a dir, la Generalitat tindrà els trens i el servei, però no les vies, i per tant la solució per als dèficits de tot tipus que pateixen les Rodalies no està tant en el traspàs de competències com en un pacte lleial entre les diferents administracions per fer que aquest servei, que és essencial per a la mobilitat de desenes de milers de persones a Catalunya, estigui a l’altura dels temps.
La dada que en els últims 20 anys només han estat construïts nou quilòmetres de via a la xarxa pròxima a Barcelona –un desdoblament entre Arenys i Mataró– és suficient per il.lustrar el deteriorament del transport ferroviari de proximitat. Però aquesta falta d’inversió, íntegrament atribuïble als diferents governs centrals, no explica tot el problema. La falta d’impuls al fet metropolità per part de la Generalitat durant els governs de Jordi Pujol o la prioritat donada pels ajuntaments socialistes de Barcelona al cotxe enfront del ferrocarril –les rondes de circumval.lació davant del tancament de l’estació de França– han contribuït al fet que els trens de Rodalies hagin estat víctimes d’una planificació equivocada. Ara és clar que el futur està en el ferrocarril.
Un pacte pel tren.
