A Catalunya aquests últims mesos han estat convulsos. Amb un ambient preocupat per com anava l’economia i per com anava la política. I arrossegant, de fa ja un cert temps, desconcert i pèrdua d’autoestima.
Ara per una banda segueix havent-hi perplexitat. Primer perquè la crisi econòmica persisteix. Segon perquè seguim pendents de la sentència del Tribunal Constitucional que pot escapçar el nostre autogovern, el paper i la consideració de Catalunya i per tant la nostra capacitat d’actuar col·lectivament alhora de resoldre els nostres problemes. Tercer perquè l’acord final sobre finançament resulta d’interpretació incerta i confusa, i provoca judicis contradictoris. És sabut que personalment no el judico positivament, però no hi he d’insistir en aquest escrit. I hi ha gent, en canvi, que el valora positivament. Amb el temps es veurà què dóna de si aquest acord, si realment la Generalitat disposa de més diners o si segueix ofegada. Però en tot cas les negociacions estan tancades.
El que no està tancat és el repte que el país segueix tenint de què ha de fer per anar endavant. I per resoldre bé aquest repte necessita diners (en tindrà més o menys segons quin sigui de debò el resultat de l’acord de finançament), necessita poder polític (i en tindrà més o menys segons quina sigui la sentència del Constitucional) i necessita tenir idees, voluntat i confiança.
Avui parlem d’això darrer. Perquè és un factor molt decisiu, i perquè depèn més que cap altre de nosaltres mateixos. No depèn del Tribunal Constitucional ni del Govern del PSOE o de l’oposició del PP, ni dels estats d’opinió reticents o hostils envers Catalunya. Depèn de nosaltres, de la nostra moral, de les nostres ganes de fer coses que valguin la pena, de la nostra capacitat d’innovació, de la nostra seriositat política i privada, de la nostra il·lusió, de la nostra voluntat, etc. I això en tots els terrenys, des del cultural a l’econòmic, des del científic a l’artístic, des del social al del civisme.
Depèn de la nostra ambició i de la nostra confiança. Per això la nostra Fundació organitza periòdicament uns sopars amb pocs convidats, però cadascun dels quals pot explicar una història d’èxit. Petita o grossa, i que va des de la cultura i la creació artística a l’activitat econòmica i empresarial, passant per la ciència.
Són converses que no fem públiques, i és una pena que no ho fem perquè són estimulants. De tota manera d’una d’aquestes reunions, sí que en vàrem fer esment en un d’aquests editorial, que conviden a llegir. Va ser el 16 de setembre de l’any 2008 i es titulava «Perplexitat? Sí, però amb molts actius». I detallava tota una llista d’històries positives. De les que aixequen la moral.
Una iniciativa semblant però més treballada, i sobretot molt més pública, té forma de llibre. És d’en Ramon Aymerich, redactor en cap de la secció d’Economia de La Vanguàrdia, i es titula Fet a casa. La innovació a les empreses catalanes. Parla de més de 150 empreses catalanes la majoria de les quals són de creació recent, o molt recent, moltes d’elles petites, bastants de mitjanes i algunes de grans o tirant a grans, i totes han reeixit. Gràcies sobretot a la seva capacitat d’innovació i a la seva opció per la internacionalització.
És un llibre gratificant, que convé de llegir.Perquè aixeca la moral, perquè fa tenir confiança. I perquè tot el que explica és veritat. És concret. Es pot tocar. Es pot anar a veure. No és un discurs de propaganda. O de màrqueting. És un discurs que ens explica amb fet reals que tenim energia, que tenim gent jove amb iniciativa i que tenim molta gent preparada. És clar que cal que a més aquesta gent pugui treballar en un món social, polític i administratiu que no freni, sinó que ajudi, que impulsi. Que no decebi, sinó que ajudi a tenir il·lusió. Això és feina de tota la societat, i en bona part també és feina de la política. Però de moment una cosa la tenim. Tenim gent. Gent positiva.
