Avui fa just un any el municipi de Blanes es va quedar sense una de les seves mirades més compromeses. Un any sense un esguard curiós, inquiet, i sempre col·locat darrere una càmera fotogràfica encarregada d’oferir instantànies amb un segell molt propi: el del fotoperiodista Joaquim Robert i Ruiz (1936), fill d’una família local dedicada a la indústria tèxtil.
Aquell malaguanyat 1 de juliol passat en Joaquim tenia 76 anys i feia temps que lluitava contra una llarga malaltia. Amb la seva mort, es col·locaven al calaix de la posteritat centenars d’imatges vinculades amb el món blanenc que van ser publicades, moltes d’aquestes, a agències i mitjans escrits com EFE (Cifra-Alfil), Los Sitios –després Diari de Girona-, La Vanguardia, El Noticiero Universal o l’edició pertanyent a la Costa Brava del diari gal L’Indépendant; a edicions locals com les revistes Recvull i Celobert; o a portals digitals com Girona Notícies, una col·laboració, aquesta darrera, que va constatar l’adaptabilitat del fotògraf a les noves tendències tecnològiques i va subratllar la gran implicació professional d’en Joaquim, que en aquells temps compaginava la tasca fotoperiodística amb una salut ja minvant.
La seva gran afició per la fotografia era pràcticament visceral. Nascut l’any 1936, es va erigir com un dels primers fotògrafs i cineastes amateurs del municipi, i l’any 1960, amb només 24 anys, va fundar l’Associació Fotogràfica i Cinematogràfica de Blanes –AFIC Blanes-. No va emprendre el viatge tot sol, l’acompanyava en Josep Maria Padern, cofundador de l’entitat. “Des de molt petits amb en Joaquim vam començar a engrescar-nos amb la fotografia i el cinema de 8 mil·límetres; fèiem creacions de tota classe”, rememora Padern, actual Presidient Honorífic de l’entitat, que també apunta com es van succeir els primers passos de l’associació: “Ell i jo vam fundar l’AFIC Blanes i vam aconseguir un grup fotogràfic d’uns 100 i escaig socis, xifra que amb el temps vam aconseguir anar augmentant”.
Les paraules d’en Josep Maria desprenen aquella confiabilitat única que només pot brindar un amic de tota la vida. Sense anar més lluny, la seva amistat es va formar als anys 50, quan tots dos eren dos adolescents entusiastes amb les aleshores incipients tendències fotogràfiques i cineastes. “En Robert era un noi molt especial, molt bona persona i amb un caràcter fort. Era un gran treballador i la seva feina era molt valuosa”, explica Padern.
D’una idea mútua entre Robert i Padern en va sorgir l’agrupació blanenca, un col·lectiu que s’anava fent gran a través de les reunions al Casino i que va comptar amb una primera junta composta per tres persones: Salvador Reynaldos com a president, Padern com a secretari i el propi Robert com a tresorer. El vincle d’aquest darrer amb l’associació es va convertir en un lligam carregat d’implicació i, sobretot, de divulgació, ja que va exercir de professor en diferents cursets i també va participar en un gran nombre de concursos fotogràfics i de cinema amateur, un àmbit, aquest darrer, on va destacar-hi amb quatre films experimentals: “Pels peus” –obra premiada en el primer Concurso Provincial del Rollo de l’any 1965-, “Fluvià”, “Reflejos, Contrareloj” i “Escuela del amor y del matrimonio”.
“Vaig conèixer en Joaquim l’any 2004 i el tracte que vaig tenir amb ell sempre va ser molt cordial. Tenia el seu caràcter i la seva manera de fer, però era una persona a la qual li podies demanar qualsevol cosa i, si aquesta estava al seu abast, sempre t’ajudava”, explica la vigent presidenta de l’AFIC Blanes, Glòria Sánchez. Ella es va topar amb Robert l’any 2004, poc temps després que l’Arxiu Municipal de Blanes li dediqués, com a agraïment per una donació d’un fons fotogràfic de 5.000 imatges, una exposició anomenada “Fotoperiodisme i Societat a la Costa Brava Sud. El Blanes de Joaquim Robert (1960-1975)”. Aquesta mostra, que també es va poder veure a la seu de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya a Barcelona, va servir de preludi perquè posteriorment s’edités un llibre-catàleg amb unes 200 fotografies que reflectien la societat blanenca de l’època.
Com recorda Sánchez, les seves imatges eren fruit d’una responsabilitat professional eficient i puntual. “Sempre tenia coneixement de totes les activitats i els actes de l’agenda de Blanes, i te’l trobaves a tot arreu amb la càmera penjada. Explicava que li agradava esperar el bon moment per disparar i fer la foto”, assenyala la presidenta de l’agrupació, que també indica que tot i provenir de la “vella escola” en Joaquim “es va saber adaptar molt bé al món digital”.
Allà on hi havia un esdeveniment blanenc s’hi deixava veure. Aquesta ubiqüitat, juntament amb el seu caràcter entranyable, va fer que el seu nom es popularitzés arreu del municipi. “En Quim era una persona molt amable, sempre disposada a col·laborar i a ajudar. De la meva anterior etapa al Govern, del 2003 al 2007, recordo que ell, juntament amb d’altres persones, va insistir i treballar perquè aquí a Blanes s’hi celebrés el Congrés Espanyol de Radioaficionats”, destaca l’alcalde de Blanes, Josep Marigó, que defineix Robert com una persona “reconeguda i apreciada per tothom”.
A tall d’anècdota, el batlle explica un fet que serveix per justificar la rellevància que el fotoperiodista ha tingut a la ciutat. “Li vam donar una gran alegria quan se li va fer l’exposició retrospectiva a Casa Saladrigas. Crec que no m’equivocaria si dic que ha estat l’exposició local que, fins a dia d’avui, ha registrat el rècord de visitants”, diu Marigó. “La societat la construïm tots, i el grau d’implicació d’en Quim és el que es podria reconèixer com a òptim: una persona entregada que sempre estava present a qualsevol acte amb la seva càmera. Aquest tipus de col·laboració és el que permet a un poble, a una ciutat o a un país fer-se gran”, agrega l’alcalde.
Com reconeix Marigó, personatges amb la genuïnitat de Joaquim Robert s’erigeixen com importants icones populars. I això que la seva notorietat no només es reduïa entre el seu cercle més immediat, sinó que transcendia a esferes molt més quotidianes com, per exemple, els establiments de tota la vida. Un d’aquests locals és la impremta Printcopi, negoci regentat per la Susanna Bordes. “Nosaltres ens vam conèixer cap al 2001 a través de la feina: jo treballava en una impremta i ell era fotògraf d’una revista del poble. Era una persona alegre, feia moltes bromes i era molt detallista”, recalca Bordes, que no dubta en definir Robert com un professional “inquiet” que “sempre anava amunt i avall”.
Un altre establiment que va conèixer molt de prop el tarannà del fotoperiodista blanenc va ser El Tall, una botiga de productes selectes regentada per Xavier Manresa. “Era molt amic dels seus amics. El vaig conèixer no fa molts anys, set o vuit, i durant aquest temps vam forjar una gran amistat. Totes les entitats de Blanes coneixien en Joaquim Robert, i el coneixien per les coses bones i per les dolentes, però al cap i a la fi tothom l’estimava. Tot Blanes sabia qui era, tot Blanes l’estimava molt, i tot Blanes s’hi havia enfadat alguna vegada per després tornar-hi a ser amic. Realment, era una persona amb un caràcter molt entranyable, un home molt obert i amigable que sempre volia ajudar en tot el que podia”, concreta Manresa.
L’empresari va poder seguir de prop el procés degeneratiu de la malaltia de Robert perquè el fotògraf “sempre feia l’esforç d’anar a veure els seus amics”. “Fins i tot durant els últims instants de la seva vida, quan ja havia perdut molts quilos, ell venia a veure’t. I això era molt bonic; fins l’últim moment va recordar-se de nosaltres”, afegeix el gerent d’El Tall.
La vela, l’altra gran passió
En Xavier, autodefinit com una persona “de terra endins”, va conèixer l’encís del mar a través de les paraules i els consells del seu bon amic. “Tot això del mar jo ho veia una mica de lluny, i aquest senyor em va fer agafar una afició enorme per aquest món. Fins i tot els meus dos fills, de 12 i 8 anys, estan navegant actualment al Club Vela Blanes gràcies a la influència d’en Quim”, comenta.
Com a bon blanenc, el llaç amb el mar responia a uns criteris intrínsecs. Especialment forta era la seva connexió amb el Club Vela Blanes, on Robert hi va treballar com a jutge de regates durant gairebé dues dècades. Fruit de la seva dedicació, l’entitat li va retre un homenatge a l’estiu del 2012, un any abans de la seva mort. Aquest, però, no va ser l’únic reconeixement que va rebre en el sector de l’esport marítim, ja que l’any 1992 va ser condecorat amb la insígnia d’argent de la Federació Catalana de Vela i molts anys abans, el 1935, va rebre un tribut del Col·legi Català de Jutges juntament amb altres jurats de regata de les primeres promocions.
La seva relació amb la vela li va proporcionar un bon grapat d’amistats i coneixences, però n’hi ha una que adquireix una dimensió especial. “En Quim per mi va ser com un pare. Quan jo vaig entrar a treballar a la institució del Club Vela Blanes ell va ser qui em va ensenyar tot el que havia de saber. Es va convertir en el meu cicerone, no tinc paraules per definir-lo com a mestre: era una persona bona, sincera, amable i un gran formador”, explica José Luís Yubero, actual Secretari Esportiu de l’entitat blanenca i antic alumne de Robert. El tracte entre ells dos va ser freqüent durant anys, la qual cosa deixa entreveure una coneixença mútua pura, sense artificialitats. “Era una persona molt forta que quan havia de solucionar un problema s’hi posava i si t’havia de dir alguna cosa que no t’agradava t’ho comentava, no tenia pèls a la llengua”, conclou Yubero.
Qui també va establir una bona amistat amb el fotoperiodista era el cap de Protecció Civil a Blanes, Josep Lluís Pouy, que no dubta en afirmar que en Quim “era una persona extremadament detallista que es movia moltíssim i per tots els entorns, un home que s’estimava el poble i la seva gent”. Sense embuts i de forma categòrica, Pouy recorre a dos mots concrets i admirables per descriure el seu bon amic: “Si l’hagués de definir amb només dues paraules diria que era una “bona persona””.
Polifacètic i omnipresent
Més enllà d’haver immortalitzat la vida social, cultural i política de Blanes i de la Costa Brava, i d’haver controlat innombrables regates al mar, en Joaquim Robert era, per sobre de tot, una persona eminentment dinàmica i polifacètica. Aquest caràcter vitalista el va convertir en un pioner a la vila en matèria de radioafició (EA3AKW), un camí que el va encaminar a ser un dels fundadors de l’Associació de Radioafeccionats de Blanes, de la qual en va ser un membre rellevant durant 25 anys, i a col·laborar amb mitjans com Ràdio Blanes o Ràdio Miramar de Barcelona, on va actuar-hi com a corresponsal local durant força anys.
En certa manera, amb el pas dels anys en Quim va aconseguir esdevenir una figura blanenca omnipresent. L’objectiu de la càmera, la veu radiofònica i l’onatge del Mediterrani no només li oferien una panoràmica majestuosa i completa de la seva vila, sinó que també el feien ser un personatge reconegut i estimat en diversos sectors de la societat blanenca. És per això que, quan es va certificar la seva defunció, el buit originat no només va afectar als seus íntims més immediats, la seva esposa Josefina i la seva filla, sinó que es va estendre a un radi geogràfic molt més ampli.
Precisament per commemorar aquesta admiració popular des de l’AFIC Blanes estan preparant un homenatge que es podrà visitar aquest mes de juliol. “L’acte es basarà en una exposició fotogràfica centrada en la seva vida com a fotògraf, però volem recollir els moments en els quals en Quim estava a l’altre costat de la càmera, no al darrere”, explica Glòria Sánchez.
La mostra, doncs, es proposa un repte meritori: convertir el propi fotògraf en el protagonista de les imatges. “Volem captar els seus moments amb amics i familiars o aquells instants en què rebia reconeixements socials. Ja sabem que ell s’ho passava molt bé a l’altre costat de la càmera, amb el pas del temps t’adones i reconeixes que aquelles imatges tenen un gran valor, però el que pretenem és que el protagonista, ara, sigui ell”, argumenta la presidenta. Res millor que aquest acte, que tindrà lloc durant la segona quinzena de juliol a la Casa Saladrigas, per enaltir la figura d’una de les mirades blanenques més entranyables.
