Un format més concentrat i un ventall de propostes que va més enllà de la conjunció entre la gastronomia i la música. Així es podria definir, a grans trets, la nova carta de presentació del Gastromusical, esdeveniment organitzat pel restaurant Molí de l’Escala que ahir al vespre va inaugurar la seva vuitena edició amb un inici que, malgrat els canvis, va apostar per aquell leitmotiv que ha singularitzat el festival des dels seus inicis: la combinació de fogons i decibels.
Els encarregats de marcar el tret de sortida van ser el xef del restaurant Manairó de Barcelona, Jordi Herrera, i el compositor Adrià Puntí. Un duet genuí que precedirà altres futures aparicions d’artistes de primer nivell com Joan Colomo, Coque Malla o el grup Jazz Machín, i cuiners com el local Jordi Jacas (Molí de l’Escala), Jean Luc Figueras (del restaurant de l’Hotel Mercer de Barcelona) o Víctor Quintillà (del Lluerna de Santa Coloma de Gramenet).
A més d’haver comprimit el programa i d’haver dedicat una jornada als més petits –Gastrokids- i una altra al cinema –Gastrocinema-, el festival d’enguany també ha apostat per un perfil musical més dur que, segons el xef amfitrió, brindarà una nit “més festiva, rockera i ballable”. Jacas també es va mostrar categòric quan es va referir al pròxim horitzó del Gastromusical: “Tinc molt clar que a l’any vinent hi haurà continguts diürns”.
Un format més condensat i amb noves propostes. Per què aquests canvis?
Jordi Jacas. O ens reinventem o només ens quedarà l’orgull d’haver estat els primers. Aquest any m’he fixat que hi ha molts festivals que estan tancant i això és el que realment no volem que ens passi. Bàsicament el que hem fet és concentrar el festival i dividir-lo en dos grans blocs: per una banda les nits irrepetibles, el que ha estat el festival fins a dia d’avui, i per l’altra un altre gran bloc on hem apostat per una nit més festiva, amb un perfil de grup més rocker i ballable com, per exemple, Coque Malla.
Què s’ha buscat a l’hora de casar els músics amb els cuiners?
J.J. És la mateixa idea i filosofia de cada any, la de crear maridatges gastronòmico-musicals. Jordi Herrera i Adrià Puntí, per exemple, encaixen de conya perquè són persones amb una capacitat inventiva i uns coneixements que els permeten evolucionar les idees més enllà d’allò convencional. Són dos personatges que han quallat molt bé i tots dos juntets tenen molta “xispa”.
Entre les novetats també hi apareixen el Gastrokids i el Gastrocinema.
J.J. Sí, també hem volgut incorporar alguna cosa per a la mainada. Tenim clar que són els nostres clients de futur i és un sector que té molt de joc, ja no només pel tema gastronòmic, que també, sinó pels valors del tema gastronòmic: per la nutrició, per la part pedagògica de la cuina. Aquest berenar musicat, acompanyat d’uns tallers com el de Beatbox o el de Body Percussion, pot ser molt divertit i molt lúdic per als més petits.
D’altra banda, teníem apuntat en una llista d’aquelles que es guarden al calaix que un dia volíem fer cinema a la fresca. I ho hem volgut fer d’una manera diferent i rockera, passant l’obra Quadrophenia, una pel·lícula que va marcar tota una època i que, d’alguna manera, ens fa reviure l’essència dels Mods o dels rockers de finals dels setanta i principis dels vuitanta, quan hi havia un moment musical bastant interessant. Tot això ho acompanyarem amb un atrezzo gastronòmic: petites paradetes que serviran per fer un giny simpàtic a la gastronomia que sol acompanyar un cinema.
Per on s’encaminen les futures idees del Gastromusical?
J.J. Està clar que l’any que ve ens reinventarem. Crec que el futur s’encamina cap als concerts de dia, ho tinc claríssim. Penso que si fem actuacions de dia podem concentrar més les dates i posar-hi més continguts. Sí, tinc molt clar que al Gastromusical del 2015 hi haurà continguts diürns.
Novetats, al cap i a la fi, per projectar la cuina de la terra.
J.J. L’objectiu real és passar-nos-ho bé. Però sí que és cert que totes les sinèrgies que surten del Gastromusical, tot allò que genera el festival per donar a conèixer la gastronomia o tota la capacitat inventiva que tenim els empordanesos o els escalencs, és molt benvingut. El principal objectiu és el de ser fidel a una idea que ens motiva, que ens ho fa passar molt bé i que ens genera molt d’esforç. Potser en un altre moment de la meva vida no ho faré, però ara ho estic fent i m’ho estic passant bé i estic intentant que l’equip també s’ho passi. A partir d’aquí, totes les coses paral·leles que generem seran de casualitat.
Sintonia culinària i musical
Amb la companyia del diccionari s’entén bona part de l’essència de la cuina de Jordi Herrera. Un manairó –o menairó o minairó, com així en diuen al Pallars- és el mot que s’atribueix a un ésser fantàstic pirinenc amb poders màgics que, segons el refranyer popular, es caracteritza per tenir una gran força i una enorme capacitat de treball.
Aquest follet representa millor que ningú la naturalesa creativa del restaurant del xef barceloní. El Manairó, ubicat al carrer Diputació de la ciutat comtal i guardonat amb una estrella Michelin, fa de l’inconformisme culinari el seu “modus operandi”, i és aquesta filosofia el que l’ha portat a crear, per exemple, el “xof”, una versió particular de la cèlebre esferificació de Ferran Adrià. Però el sofisticat menú degustació d’ahir, inspirat en la figura anàrquica de Puntí, contemplava altres joies gastronòmiques pensades amb una evident inquietud conceptual, com ara una amanida de fumats que transportava al comensal la sensació de queixar la intangibilitat del fum, o el plat “Maria de peix”, d’una delicadesa extrema en homenatge a la seva mare. L’àpat es va completar amb una petita hamburguesa de trinxat amb all cremat, amb una combinació de coliflor i foie amb tòfona i cafè, i amb l’acidesa de les postres, representades amb un gelat d’alfàbrega “amb passió”.
Segons va subratllar el xef la intenció del sopar d’ahir era la d’elaborar tasts “honestos” i concordants amb la música d’Adrià Puntí, l’únic client que “ha fet poesia” amb un plat servit al seu establiment. La sintonia entre els dos artistes, tots dos exjugadors i seguidors del rugbi, ha resultat tan fructífera que la primera troballa va ser el preludi d’una bona amistat, tal i com va destacar el cuiner.
Aquesta connexió es va fer encara més evident quan el talent gastronòmic d’Herrera va començar a caminar en perfecte concòrdia amb l’art genial de Puntí. El cantant i compositor saltenc va aparèixer a l’escenari mostrant aquella elegància irreverent tan seva, i primer acompanyat per una harmònica i una guitarra, i després per una virtuosa banda composta per Lluís Costa (guitarra), Pere Martínez (baix) i Dani Pujol (bateria), va poetitzar l’idíl·lic entorn amb una actuació sustentada pel talent emocional i vigorós que l’ha convertit en una justa icona.
El d’ahir va ser un viatge cap a la confirmació d’un retorn que s’intueix imparable i meteòric gràcies al seu darrer espectacle “Incompletament Puntí”, gestat després d’una dècada de quietud i paridor de noves peces com “La prova del nou” o “Tarda d’agost”, un tema que va arribar al Gastromusical amb la incògnita de saber fins a quin punt el significant s’encaminava cap a la “tarda de gos”. Aquestes composicions més contemporànies s’anaven associant amb altres ja conegudes, amb especial èmfasi als grans referents de l’àlbum Pepalallarga com ara “Ull per ull”, amb picada d’ullet inclosa a Jordi Herrera, o “Jeu”, cantada amb una introspecció esquinçada i aferrada a una biografia que enalteix i consagra la figura polièdrica de l’artista.
Però el recital també es va erigir com un obsequi nostàlgic on Puntí va recular fins als temps d’Umpah-Pah, quan n’era el cicerone, per oferir petits himnes com “Escac i mat”, interpretat amb la voluntariosa participació d’un públic entregat; l’animosa “La catximba”, que va estendre l’aureola reggae a tots els racons; o un “Subsidi per vell” que va originar una dolça histèria col·lectiva carregada de complicitat.
Va ser un espectacle majúscul. L’enèsima consagració d’una figura referencial que ha sabut aparèixer després d’una llarga letargia mantenint el tarannà de sempre, a mig camí entre la genialitat i l’honestedat. La plenitud d’un artista que va complementar amb subtilesa el menú degustat instants abans, afavorint així un procés païble coherentment delirant d’uns assistents que van acabar, com no podia ser d’altra manera, dempeus.
