Tres crisis greus… i un canvi.
Un canvi en molts aspectes. Tothom diu que cal canviar el model econòmic. I que cal prendre mesures per salvar l’Estat del Benestar.
Tothom en parla, tothom ho diu. No és tan segur que tothom s’ho plantegi amb ànim resolutiu i responsable. I, en canvi, és urgent que es faci. Per necessitat i per honestedat. Mirarem de contribuir-hi en el que puguem.
Pel que fa a la crisi política no s’hi val a dir que és cosa dels polítics. És clar que és cosa dels polítics, però no només dels polítics. També ho és dels mitjans de comunicació i de l’actitud de la societat en general. I pel que fa a la política catalana cal tenir present que els nostres polítics topen amb dificultats especialment greus. De dintre i de fora.
Tot i així és innegable que la primera responsabilitat és de la classe política.
I cal subratllar que la crisi de Catalunya com a país és la més perillosa en el sentit que els seus efectes poden ser menys reversibles que en les altres dues. I perquè som un cas particular.
No podem comptar amb ajut extern ni amb l’evolució positiva general que hi tornarà a haver. L’economia del món, i la d’Europa, i la d’Espanya, i fins i tot de Catalunya es redreçaran. I l’Estat del Benestar no se suprimirà. Entre altres raons perquè tant en una cosa com en l’altra arreu hi ha molta gent interessada i que en treu profit. Ningú no hi va en contra. Però Catalunya, com ja va dir l’any 1939 el President Companys, només ens té a nosaltres com a defensors. I en canvi sí que hi ha voluntat d’anar disminuint i arraconant bona part de Catalunya.
Tres crisis… i el canvi. Quin canvi?
En el cas de les crisi econòmica i social ja ho hem dit: enfrontar-s’hi seriosament aprofitant que ara ja tothom sap què cal fer. En el cas de la crisi catalana la resposta ja ens la varen avançar aquells joves l’any 2006. Deien: «Som uns quants que tornem perquè creiem en Catalunya». D’aleshores ençà han treballat molt i bé. De joves així n’hi ha més dels que sembla. I ells són part d’aquest canvi que ens cal per superar la crisi més perillosa de totes, que és la de país.
Però n’haurem de seguir parlant.
