Hi ha una opinió i un estat d’ànim negatius respecte a la política i als polítics. I a hores d’ara especialment a Catalunya. Perquè el país es troba en una situació de desconcert i de desorientació grans. I de desànim. No en el terreny econòmic, on les coses van bé, tot i que si no es prenen certes mesures podem tenir problemes d’aquí un parell d’anys.
I en el país segueix havent-hi iniciatives de tota mena. Em remeto a l’editorial del 2 de maig titulat precisament “El nostre capital”, que era una invitació a la confiança. Però això no treu que pel que fa a la il•lusió i a l’ambició col•lectives, i a la definició d’un projecte de país i a l’autoestima per com han anat les coses passem un moment crític. I que la crisi de confiança en la política i els polítics és fonda.
En una circumstància així és habitual dir “ja que els polítics no fan prou bé la seva feina actuarem des de la societat civil”. És una bona reacció. I a Catalunya recentment hi ha estat. Davant de l’impasse polític la societat civil en general, i en especial el món econòmic i empresarial varen convocar l’acte de l’IESE reclamant que l’aeroport del Prat fos gestionat des de Catalunya i amb voluntat de fer-ne un instrument potent de desenvolupament de Barcelona i de tot Catalunya. L’acte fou un èxit i va recordar l’acte que a primers de segle XX varen convocar els sectors econòmics catalans per a demanar la creació a Barcelona de la Zona Franca. Un acte que va tenir lloc en un dels moments brillants de l’economia i de l’empresariat catalans.
L’acte del 22 de març fou un èxit. Però quina continuïtat tindrà? Quin és el pas següent? I aquest pas següent, qui l’ha de fer?
El mèrit i l’èxit de la concentració del 22 de març són indiscutibles. Però ara dóna la impressió que no hi ha previst un pas següent. I fins i tot es va trobar a faltar que al final de la reunió no es fes públic un comunicat més incisiu i més compromès.
I tanmateix, és del tot necessari que aquesta mobilització civil continuï. I això requereix voluntat, definició d’objectius i lideratge. I teixir moltes complicitats. També amb el món polític.
Els organitzadors de la concentració de l’IESE varen voler que l’acte s’organitzés i es fes del tot al marge del món polític. I efectivament no hi va haver ni un polític. Crec que varen fer bé. El tema polític estava prou embolicat, i amb unes eleccions a la vista. I serà bo que la societat civil catalana segueixi tenint iniciatives pròpies. Però tots plegats no hem d’oblidar que totes les iniciatives que afecten a la societat tard o d’hora poc o molt han de passar per la política.
Un país sense societat civil no anirà endavant per més que tingui uns dirigents polítics de qualitat. O com a mínim trigarà molt. Haurà de passar un temps llarg de creació –feta des de d’alt, és a dir, des del poder polític- de societat, de gent, de mecanismes socials. És el que va pretendre fer el despotisme il•lustrat del segle XVIII o més recentment països dirigits amb voluntat modernitzadora i sovint amb mà de ferro. I hi ha exemples que això ha reeixit. Però no és el cas de Catalunya, ni en general dels països occidentals. Aquí hi ha classe mitjana, hi ha burgesia, hi ha classe obrera, hi ha elits intel•lectuals, hi ha teixit social. Molt i divers. I hi ha hàbits democràtics. S’ha de comptar amb la gent, i afortunadament hi ha gent. Hi ha societat. I a Catalunya n’hi ha. Es va veure a l’IESE. Però això no treu que tal com dèiem a l’editorial del 21 de febrer “sense política un país no va endavant”. No hi va sense una societat civil forta i operativa, i amb sentit de l’interès general, però no hi va si a més el país no té una bona política. Si no hi ha una bona sinèrgia entre societat civil i societat política. I si no hi ha un lideratge dels dos sectors.
Hi és prou aquesta sinèrgia a Catalunya? Probablement no prou.
Val a dir que el món polític sovint es malfia de les iniciatives civils. Això ja es va veure una mica amb motiu de l’acte de l’IESE. La societat civil va actuar al marge de la política, però el món polític –almenys una bona part d’ell- s’ho va mirar amb recel. I ara mateix acaba de produir-se quelcom de semblant a Itàlia, on el President de l’empresariat, Montemezolo, ha fet un discurs que ha tingut molta repercussió –i una aprovació molt general- reclamant que el Govern actuï més en favor de l’economia del país. No ha estat el clàssic discurs de la patronal, sinó molt més incisiu. Molt més de repte als polítics. I com deia l’aplaudiment ha estat general.
Però la reacció del President del Govern, Prodi, ha estat d’allò més freda. Hi ha com una mena de divorci que no és bo.
A Catalunya la crisi política és tan forta que es pot pensar que de moment es pot prescindir dels polítics. O que se n’ha de prescindir. Potser sí que a hores d’ara i d’avui per demà no és segur que hi hagi la necessària reacció política. És a dir, que no hi hagi propostes polítiques engrescadores, que no hi hagi recuperació de lideratge, que la pugna quotidiana faci de boira espessa. Pitjor encara: pot passar que s’arribi a considerar que és bo mantenir el país políticament amansit, endormiscat. Això serà molt negatiu, perquè fa perdre l’ambició, la il•lusió i les ganes.
És urgent per tant que aquesta situació de marasme, de desinterès, de desorientació i de frustració se superi. També i sobretot políticament. Però mentrestant és bo, molt bo i molt necessari, que la societat tingui iniciativa. No d’esquenes a la política sinó buscant la seva complicitat.
La gent que va tenir tant d’èxit amb l’acte de l’IESE, que té previst ara?
Una última consideració. El catalanisme fou el gran motor de Catalunya del segle XX. No només ni de vegades principalment el catalanisme polític, però sempre el catalanisme entès com a projecte de país amb identitat pròpia, amb voluntat integradora de classes socials i gent diversa, modern i obert a Europa i al Món. Capaç, fins i fot, de contribuir al progrés i la modernització de tot l’Estat. La societat civil catalana, des de plantejaments polítics diversos, en general va fer seu aquest plantejament.
I això li va donar consistència i continuïtat. Una consistència i una continuïtat que seguim necessitant.
