Hem arribat a l’equador de la campanya, potser, la campanya electoral més desigual d’aquesta etapa democràtica, i ja tenim meridianament clar el fonamental del que passarà a Espanya a partir del 20-N. A saber: governarà Mariano Rajoy, el gallec pacient i resistent que va a acumular la major quota de poder mai coneguda, el socialisme sortirà seriosament tocat de les urnes i li espera una llarga travessia del desert, ja veurem si guiada o no per Rubalcaba; els ciutadans seguirem asfixiats per la política de sang, suor i llàgrimes, amb l’Estat del Benestar irreconeixible per les severes dietes d’aprimament imposades des de Brussel·les; sanitat, educació, serveis socials i les autonomies entraran en una espiral de turbulències de la qual no sabem com sortiran, però sí que res tornarà a ser igual, milloren les polítiques socials però sense fer el gir necessari, etc.
En això últims dies el ecce homo del PSOE intenta despertar els seus votants adormits i recorre, cada dia més, de la vella tècnica d’avisar que ve el llop. El debat del dia 7 a la televisió entre els dos va marcar el to i fins als ritmes de la campanya més bipartidista de quantes s’han celebrat des de la restauració del parlamentarisme. A mesura que passen els dies, s’engrandeix la sensació que Rajoy va escombrar a Rubalcaba, sensació que falseja la realitat, perquè la distància entre tots dos va ser mínima. Però la realitat importa poc segons per què, i ni el presidenciable socialista ni el seu equip han estat capaços d’impedir que el triomf del candidat popular s’hagi anat engrandint, gairebé per art de màgia. En fi, que tot el peix està ja venut en aquests primers comicis i tinc la sensació que sobren els dies que resten de campanya.
