En els darrers temps Catalunya ha viscut una situació molt anòmala ; patint una desatenció social alarmant per part de l’Estat i , en conseqüència, covant un veritable sentiment d’ofensa. Aquest procés de discriminació accelerada per part del nacionalisme radical espanyol, de matriu castellanista, ha comportat l’emergència de la Catalunya del caos i la decadència : el col·lapse de l’estat del benestar tangible a casa nostra. I desprès, per postres, alguns encara comenten – amb sornegueria – que parlem massa de qüestions identitàries. El que queda clar és que si renunciem a la sobirania esdevindrem provinciants de debò. Si ens neguen el dret a decidir ens estan impedint que pugem gaudir, per exemple, d’uns bons transports públics ferroviaris, cosa que si que tenen a Madrid : la sobirania és benestar de debò. A Catalunya, a Escòcia, a Flandes i arreu d’Europa .
En síntesi, no hem de caure en mimetismes estèrils, però aquesta remor a favor de la llibertat dels pobles de la vella Europa ens ha d’esperonar a preparar-nos de cara al futur . Les decisions les hem de prendre nosaltres mateixos, perquè tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres .
