Davant la proposta de Reglament per a la comercialització de fitosanitaris a Europa, hem sentit a dir a fonts competents «Qualsevol fitosanitari que s’elimini deixa un buit impossible de cobrir a curt termini»
I és que ni tan sols la innovació garanteix que es pugui obtenir a llarg termini una nova substància activa. Sense elles, l’agricultor català no podrà ser competitiu. Per això, el sector demanda una normativa que no acabi amb el 80% dels fitosanitaris.
Ni agricultors ni empreses fabricadores estan a favor de la proposta de Reglament per a la comercialització de fitosanitaris a Europa. El text s’aprovarà en els termes exposats per la “CE perquè ja està pràcticament consensuat”, suposaria la desaparició del 80 per cent dels fitosanitaris i d’antre un 15 i un 30 per cent, com a mínim, de les substàncies actives, segons un estudi de les autoritats angleses.
La conseqüència directa d’aquesta desaparició seria, segons el director general de l’Associació Empresarial per a la Protecció de les Plantes (AEPLA), Carlos El Palomar, la pèrdua de competitivitat dels agricultors espanyols i, especialment, catalans, perquè, per a assolir-la, “necessiten de solucions i substàncies actives suficients” que permetin sortejar la “bioquimicodiversidad” de les terres del nostre país. Això és, que existeixen molts cultius en moltes condicions, “especialment si pensem en horticultura on hi ha desenes de cultius distints i cadascun té els seus propis problemes, els seus propis insectes i fongs i per tant necessiten diferents medicines per al seu control”.
De fet, diuen els de AEPLA, els experts recomanen que, per a evitar l’aparició de resistències i que les substàncies segueixin sent actives durant molts anys, existeixi una alternança entre elles, de manera que per a cada patogen “almenys existeixin tres grups de substàncies actives que actuïn de manera diferent i puguin ajudar-se mútuament”. És la manera d’evitar resistències.
Tot això es perdria d’emprovar-se la normativa tal com sosté la CE, un problema molt seriós si tenim en compte que “qualsevol eliminació suposa un buit impossible de cobrir a curt termini i tampoc la innovació garanteix que pugui fer-lo en un futur”.
No obstant això, en el ministeri creuen que la “pròpia dinàmica de la indústria va a aconseguir aportar les solucions a curt termini”. Penso que és impossible perquè trobar una solució duu entre nou i deu anys i 200 milions d’euros, tot per a aconseguir només una substància, perquè en el procés es rebutgen milers. “Creiem que el ministeri no ha assumit la part més important, que és la desaparició de tantes substàncies”, lamenta en AEPLA.
La solució no passa per eliminar recursos sinó “regular-los correctament, tenir procediments més àgils i no perdre oportunitats que afectin a l’agricultura”.
No obstant això, no tot és dolent en la futura normativa, ja que va a permetre l’harmonització en els procediments -en el cas espanyol aprovar un producte duu cinc anys- i “una agilitat que creiem que ens està fent molta falta” al permetre que els productes que es reconeguin en una regió passin automàticament a emprovar-se també en les regions d’iguals característiques. La CE (Comissió Europea) proposa tres regions, Nord, Centre i Sud (aquesta última a la qual pertany Espanya). “esperem que arribin a un consens en aquest sentit en benefici propi de l’agricultura” diu El Palomar.
El conflicte està que alguns països consideren aquesta opció com una oportunitat, però no estan interessats en una obligatorietat de reconèixer als altres.
