Avui, que els corrents feministes radicals promouen la parternitat sense pare i que algunes dones, amb gran activitat en la vida pública, han arribat a la maternitat sense concurs directe de l’home, per tant sense pare, em sembla interessant recordar el francès Tony Anatrella, expert en psiquiatria social i consultor del Consell Pontifici per a la Família, que en el seu llibre «La diferència prohibida» explica que l’absència del pare és la principal causa de la reculada en el benestar dels nens. També és un factor crucial per a comprendre la crisi actual de la família.
I és que, Anatrella adverteix que la devaluació de la funció paterna té conseqüències sobre l’estructuració psíquica dels individus i sobre la societat: debilitament de la imatge masculina, trastorns de la filiació, augment de les conductes addictives, pèrdua del sentit dels límits (toxicomanies, bulímia/anorèxia, pràctiques sexuals reaccionals), dificultats per a socialitzar-se, etc.
Pel que s’aprecia en el dia a dia es pot dir que la societat actual valora molt la figura de la mare. És veritat que aquesta és una font de seguretat per al nen, però la relació de la mare i el fill necessita completar-se amb la funció paterna. «El pare és el que diu que no (tant al fill com a la mare, el que permet justament diferenciar als dos pares), el que introdueix la negativitat i el que declara la prohibició, és a dir el límit del possible».
La figura del pare és necessària per al desenvolupament psicològic equilibrat dels fills.El pare és el mediador entre el nen i la realitat;permet al fill prendre iniciatives, «perquè ell ocupa una posició de tercer, de company de la mare, i no de mare bis» segons Anatrella. Gràcies a la figura del pare, el bebé aprèn a diferenciar-se de la mare i a adquirir autonomia psíquica. El nen descobreix que ell no fa la llei, sinó que existeix una llei fora d’ell.
Gràcies a la relació amb el pare, el nen i la nena adquireixen també la seva identitat sexual. «La diferència de sexes encarnada pel pare juga per altra banda un paper de revelació i de confirmació de la identitat sexuada. Tant la noia com el noi tenen en efecte tendència, al començament, a identificar-se amb el sexe de la mare, i és el pare, en la mesura que és reconegut per ella, el que permetrà al fill o la filla situar-se sexualment». Clar que és difícil que això ho acceptin qui considera que el sexe no és més que una construcció cultural.
