*Joe Linehan[Periodista resident al País Basc]
”Si Escòcia vol separar-se, els britànics no poden oposar-s’hi”. Així resava recentment el titular d’un article del diari britànic The Guardian. Basant-se en dues enquestes d’opinió entre la població escocesa, el veterà periodista anglès Simon Jenkins argumentava que la realitat d’Europa avui dia és el d’emergents i modernes nacions sense estat que estan guanyant el pols, amb arguments coherents i democràtics, als antics estats-nacions. Les enquestes indicaven que a Escòcia el suport a una nació independent ha augmentat fins a un 52% de l’electorat i que, en els últims 25 anys, els qui es veuen com a “Scottish” han passat de la meitat a un 75%, mentre que els qui responen «British», tot curt, ja només són un 20% – la meitat que fa un quart de segle.
L’argument central a favor del fet que una nació aconsegueixi la seva independència, separant-se dels seus veïns, és que pot millorar els beneficis materials de la ciutadania. Així, pot tenir més beneficis econòmics i socials. A més, en tenir un accés més directe als seus representatius electes, també pot tenir més avantatges polítics. En el cas d’Escòcia, per altra banda, la independència suposaria un govern socialista d’esquerres la qual cosa donaria més oportunitats per frenar, i fins i tot per fer retrocedir, l’avenç del neoliberalisme rampant a l’actual Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Tot plegat comportaria un Parlament que treballés a favor de la pau (no a favor de guerres com la de l’Iraq) i que tancaria la base de submarins equipats amb els missils Trident (situada lluny de les ciutats angleses), entre altres avenços. I, tots aquests avantatges vindrien sense tenir l’excusa de culpar de tots els mals la metròpoli de “Londres”.
Per a la classe política britànica la situació és tan preocupant –no poden recórrer ni a la lluita armada ni al ”terrorisme” com a excusa– que la plana major del govern britànic va viatjar a Escòcia al novembre com si fos, segons Simon Jenkins, “una banda de cavallers espanyols apurant-se a sortir del llibertinatge de Madrid per sufocar una rebel·lió a les seves províncies.” L’objectiu de la reunió era el de frenar l’èxit del Partit Nacionalista Escocès, liderat per Alex Salmond, abans dels comicis de maig d’enguany. Efectivament, per al govern laborista, cal evitar que sorgeixi un estat independent en el nord del “Regne Unit”, la qual cosa comportaria la pèrdua d’uns 50 escons -i la del poder- en el Parlament de Londres. Segons el periodista anglès, “qualsevol brot d’autonomisme està considerat, per part dels reaccionaris britànics, com una insubordinació per part de gent que no coneix els seus propis interessos.” És més, pel que fa al “territori nacional”, els paternalistes britànics (la majoria, anglesos) creuen, segons Jenkins, que “les coses grans són boniques si són britàniques (…) el pensament únic actual sosté que qualsevol persona –escocès, gal.lès, norirlandés o, fins i tot, qualsevol iraquià o afganès– ha d’estar millor sota la sobirania benigna de Londres. A Westminster l’imperialisme segueix sent el modus operandi per defecte.” Dures paraules procedents d’un dels degans del periodisme britànic.
“L’autodeterminació és la nova política” diu aquest columnista de The Guardian pensant en el cas d’Irlanda, Eslovàquia i els estats bàltics com a estats que s’han beneficiat amb la seva independència. A més, critica la hipocresia del govern britànic per mostrar-se a favor de l’autodeterminació per a tots els altres casos, “arribant, fins i tot, a imposar-la a l’antiga Iugoslàvia i a L’Iraq/Kurdistan.” En acabat, Jenkins conclou amb la següent consideració: “Si els escocesos volen revocar la Llei de 1707, els britànics no poden oposar-s’hi. La història de l’últim quart de segle és que un estat no té legitimitat sense el consentiment dels seus territoris minoritaris (…) En el debat, el poder sempre serà centrípet i la democràcia sempre centrífuga. Jo prefereixo la democràcia”.
