Sabeu aquell que diu: «Que un de Madrid es va anar a Londres i com que no sabia anglès li van aconsellar parlar poc a poc i per síl·labes. Ja a Londres pregunta a una persona que passava pel carrer la direcció d’un cert lloc on s’havia de encaminar, la pregunta la fa sil·labejat tal com li van aconsellar. L’altre ciutadà, li respon, també poc a poc i marcant les síl·labes, on es trobava aquesta direcció. La conversa segueix i el que va fer la pregunta, poc a poc i en síl·labes, manifesta que ell ve de Madrid, el preguntat li respon, també poc a poc, doncs jo sóc d’Albacete. Tots dos es miren i diuen: si els dos som espanyols, llavors què fem parlant anglès?». Aquest acudit del malaguanyat còmic «Eugeni», em serveix per fer una reflexió sobre el que passa al Senat amb els «pinganillos» i les traduccions. Si resulta que tots s’entenen en espanyol per què aquesta despesa inútil amb la que està caient? Tenim gairebé cinc milions d’aturats, unes 200.000 famílies que estan passant fam, que la Unió Europea ens avisa amb un possible rescat per que no complim amb les condicions imposades, etc. Em fa l’efecte que l’acudit de «Eugeni», que en pau descansi, es verifica de ple.
Després, els mateixos senadors, als que els van traduir les diferents llengües, pels passadissos seguiren parlant en castellà. ¿No és paradoxal el que passa a la cambra alta?
