El Govern sorgit de les eleccions de la tardor de 2003 va posar com a objectiu abordar la solució de les necessitats del cicle de l’aigua a Catalunya d’una forma alternativa a la política de transvasaments del Govern de l’Estat, recollida en el Pla hidrològic nacional. Així es va manifestar, repetidament, i va ser compartit per l’Administració de l’Estat a partir de març de 2004, després de les eleccions generals, quan el nou Govern va assumir aquestes reivindicacions, imposant els seus criteris a nivell de tot el país. La “Política de l’Aigua” del Govern de la Generalitat, desenvolupa i aplica a les característiques específiques de Catalunya, allò previst en la Directiva marc de l’aigua. Això ha significat establir nous criteris i noves pràctiques en la línia de sostenibilitat, en la relació, en general, amb el cicle natural de l’aigua, que és alhora no només un recurs econòmic, sinó un bé que genera vida, activitat econòmica i social, que conforma l’espai fluvial, que no és només un element generador de riquesa econòmica, sinó que està lligat, viu i incrementa la qualitat de l’entorn, i conserva la flora, la fauna aquàtica, enriqueix també la percepció social dels seus valors ambientals … i aquesta és l’única forma en què es pot assegurar un grau de consens suficient sobre quin ha de ser el seu nivell de qualitat i la forma d’assolir-lo
La gestió integral de les conques no s’aconsegueix únicament destinant les aigües subterrànies, superficials i marines dessalades a aquells usos que siguin compatibles amb la seva qualitat d’origen, sinó també respectant la vida en la llera i evitant les derivacions severes de cabals inadmissibles per a l’entorn: sota aquest criteri s’ha aprovat el Pla Sectorial de Cabals de Manteniment de les conques internes de Catalunya, una eina, l’aplicació de la qual requereix gran dosis de realisme i de consens social sobre quin és el model de país i de recursos naturals que volem.
Des de la perspectiva de la gestió integral de les conques cal administrar i utilitzar l’aigua com recurs escàs, fràgil i estratègic que cal estalviar, que cal emprar de manera racional, emfatitzant el criteri de contenció en la gestió de la demanda, que sempre ha de prevaler sobre el de garantia de la quantitat de recurs i de cobrir una demanda desbocada a qualsevol preu. Cal valorar tot tipus d’aigua disponible i intentar que tot tipus d’aigua, sigui el que sigui la seva qualitat inicial, pugui estar a l’abast de tots els usos, en funció de la seva idoneïtat.
Les institucions, en aquestes circumstàncies, han de prendre decisions i adoptar actituds que siguin exemple d’aquesta política davant la ciutadania, aplicant de forma emblemàtica els principis de transparència, participació i concertació per a la gestió i la divulgació dels plans i programes que articulen la planificació de la gestió dels recursos hídrics.
Aquesta planificació es materialitza a través de diferents línies de treball encaminades a ordenar els comportaments (recursos i demandes) i a orientar les inversions més eficients en infrastructures per al subministrament d’aigua o per millora de la seva qualitat, en funció dels estudis de diagnòstic de l’estat de l’aigua en Catalunya ja efectuats o en curs: abastament, reutilització, sanejament domèstic i industrial, previsió de sequeres, protecció i recuperació d’aqüífers, delimitació de zones inundables, etc.
El resultat final no pot ser altre que la definició consensuada de les actuacions necessàries per mantenir les garanties d’aprofitament del recurs per part dels usuaris sense afectar als ecosistemes aquàtics. Cal remarcar, la importància que la participació a tots els nivells possibles té en la definició de les actuacions a portar a terme per assolir les fites que entre tots hem de materialitzar per aconseguir els objectius que ens marca la directiva europea en matèria d’aigües.
La problemàtica existent al nostre país en matèria d’abastament es basa fonamentalment en l’absència de garanties quantitatives i qualitatives d’aigua en les immediacions dels diversos escenaris als que va destinat el recurs i en el moment que més es necessita: turisme estival, reg, abastament domèstic de grans poblacions, indústria, generació d’energia elèctrica…
Fins ara, l’Administració hidràulica intentava resoldre els problemes aportant recurs de qualitat de fonts molt llunyanes al focus del problema, el que provocava l’abandonament dels recursos contaminats propis. En aplicació del principi de subsidiarietat de la Directiva marc de l’aigua, l’ administració de l’aigua pretén resoldre els problemes existents en cada escenari amb els recursos més propers deixant les aportacions de recursos més llunyans com a solució d’emergència si les primeres no són factibles.
L’objectiu general en tots els casos és mobilitzar tots els recursos disponibles en un mateix territori, que són sempre de la mateixa naturalesa condicionant des de l’administració els usos de l’aigua a la utilització del recurs més adient en funció de les necessitats qualitatives d’aigua de l’usuari .
L’aigua disponible procedirà de:
– Aigua regulada en embassaments.
– Aigua subterrània, regulada en aqüífers.
– Aigua que circula per les xarxes d’abastament en alta.
– Aigua regenerada.
– Aigua procedent de plantes dessalinitzadores.
La gestió integrada del recurs permet transmetre, des de l’Administració de l’aigua una clara intenció a partir d’ara de canvi de paradigma: les decisions sobre quin tipus d’aigua es destina a un ús determinat, no han de ser exclusivament de l’interès econòmic de l’operador sinó que passen a ser de l’interès econòmic de la millor i més eficient gestió dels recursos en el territori.
És evident que aquest canvi de paradigma respecte a la gestió, no és senzill de portar a terme, ja que s’han de tenir en compte factors econòmics, culturals, d’harmonia intermunicipal…
Per aquesta raó, l’administració de l’aigua ha d’entrar en escena i en funció de les seves competències, ha d’exercir l’autoritat, definint amb claredat els objectius, als quals s’arribarà seguint un procés reglat, net i democràtic que garanteixi la participació de tots.
Per tant, l’alteració del perfil natural i de les seccions de desguàs dels nostres rius amb endegaments o rescloses, és incompatible amb la legislació existent, ja que elimina la continuïtat del riu, afectant a la seva fauna i flora i pot provocar afeccions per inundabilitat en cas d’avingudes als nuclis urbans més propers. Altres solucions respectuoses amb els habitants del riu, éssers vius com a nosaltres, peixos i arbres de ribera, són factibles, com haurà pogut vostè comprovar en aquest escrit. Si el riu disposa d‘una bona vegetació de ribera i d’una fauna autòctona tindrem la millor garantia de qualitat de les seves aigües i per tant de salut per a nosaltres i els nostres fills.
