Fins fa pocs anys, Renfe era coneguda popularment amb una gran diversitat de noms que al·ludien la mala qualitat del seu servei. Un dels noms més coneguts és, segurament: Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados. Més enllà de la gràcia que puguin fer aquestes denominacions, cal destacar l’enginy dels usuaris a l’hora d’intentar donar sentit a un acrònim –RENFE- sinònim de retards, mala qualitat, poca fiabilitat, etc. Més tard, però, l’arribada a la presidència de l’empresa de la Sra. Mercè Sala, actual presidenta del Consell de Treball Econòmic i Social de Catalunya (CTESC) i amb una llarga trajectòria en la gestió pública, va canviar per complert la situació. En poc temps –i després de quantioses inversions fetes amb seny i voluntat de servei públic– RENFE va fer un salt qualitatiu en la prestació del servei de rodalies, un dels que té més incidència en la vida quotidiana de gran part de la població del nostre país.
Malauradament, des de fa ja bastants mesos sembla que RENFE estigui fent una aposta claríssima per reduir fins a mínims insospitats la qualitat del seu servei. La veritat és que, encara que no formi part d’una estratègia planejada conscientment, ho ha aconseguit de totes totes. Retards, averies, vagues, infradimensionament dels combois en hores punta, mala atenció a l’usuari. La veritat és que no és, ni de bon tros, el servei ferroviari que caldria esperar en ple segle XXI. Almenys pel que fa al servei de Rodalies de Barcelona, és clar. A Madrid segurament siguin figues d’un altre paner. La comparació amb el bon servei que des de fa anys presten els Ferrocarrils Catalans és inútil: no hi ha comparació possible.
Però mentre els ciutadans no ens puguem moure amb facilitat per la regió metropolitana de Barcelona –amb un servei ràpid, còmode i fiable- tot aquest territori estarà condicionat per l’ús del vehicle privat. Una modalitat de transport cara, tant a nivell econòmic, com social i ambiental. Massa cara. A tots els efectes.
Renfe: és difícil fer-ho pitjor.
