En l’actual cultura dominant, el dubte està bé vist; en canvi, les certeses es miren amb sospita. Encara que, per a ser més precisos, caldria afirmar que el que es mira amb sospita no són les certeses sinó les certeses dels altres. Ells, els que pensen que dominen la cultura, tenen certeses i no les discuteixen, ocupats com estan d’acusar els altres de dogmatisme. Per altra banda, és interessant observar que el menyspreu de les certeses dels altres es dóna només sobre qüestions morals o religioses: cap dels que accepten el dubte es deixaria operar per un cirurgià que no estigués segur de la seva competència, ni pujaria a l’avió d’una companyia aèria que manifestés incerteses sobre la seguretat del vol. No és cert que la seguretat en la fe sigui, de fet, causa d’intolerància.
No dubto que puguin existir cristians que siguin intolerants. Però la seva intolerància no procedeix de la religió que diuen professar, sinó de la no professió real d’aquesta religió. No és possible, en efecte, que sigui causa d’intolerància una religió el dogma fonamental de la qual és que “Déu és Amor”. El que professi aquesta religió, ni pot ser intolerant ni origen d’intolerància, en el sentit d’incapacitat d’apreciar els valors allí on es troben.
La intolerància procedeix del tancament mental que no fa distincions. Però el tancament mental no és patrimoni exclusiu de persones creients, sinó que es troba tant en esperits incrèduls com en esperits religiosos, No s’aprecia això amb claredat meridiana entre alguns nostres intel·lectuals?
