Catalunya viu un moment de crisi. Precisem que una crisi no necessàriament ha d’acabar malament. Pot acabar bé. És més, de vegades la crisi és condició d’evolució favorable d’una malaltia o d’una situació política difícil o, en general, d’una situació d’estancament. Una crisi pot acabar d’afeblir la resistència d’una societat o pot provocar la mobilització i la reacció salvadores.
Fa l’efecte que el problema amb què ara s’enfronta Catalunya és el del finançament. I realment així és. Però no és només això. Catalunya s’enfronta a molts més reptes. Alguns d’ells, molt generals, és a dir, que es donen a tot Espanya, o a tot Europa, o al món. I que daten de fa poc, alguns de fa només set o vuit anys.
1. Les noves tecnologies i, a cavall d’això, canvis molt accelerats i profunds. En molts camps: les telecomunicacions, la informàtica, els transports, la producció, etc.
2. La globalització, que abasta des de l’economia a la cultura. Es va començar a fer sentir fa quinze anys, però la seva pressió s’ha accentuat molt més ràpidament de l’any 2000 ençà.
3. Molt darrerament ha esclatat una crisi econòmica de gran intensitat.
Creiem que a aquests tres reptes Catalunya hi podria donar una bona resposta si comptés amb recursos econòmics suficients, amb un autogovern adequat i amb una actitud positiva de la seva població. Més difícil podria ser el repte següent:
4. La immigració massiva, dels últims 8-10 anys. Catalunya representa en això un cas molt extrem, segurament el més extrem d’Europa. I és un repte per a la nostra identitat com a poble.
5. Tot això es produeix en un context molt negatiu de la relació de Catalunya amb tot Espanya. Que fa difícil la indispensable, substancial i justa millora del nostre finançament. Però que fa incerta també l’adequada aplicació de l’Estatut.
6. De tot això se’n pot arribar a derivar una amenaça greu contra la continuïtat de Catalunya com a poble.
Això no és alarmisme exagerat. És simplement un crit d’alerta. Que no som sols a donar.
