En els últims dies s’està parlant, a proposta del Papa sobre que és «absolutament necessari i molt urgent» l’anunci del missatge de Jesús, però en aquest procés, «l’Església no pot pretendre imposar als altres la seva pròpia veritat, la veritat es proposa, no s’imposa» segons havia afirmat Joan Pau II.
Això no significa que no s’hagi d’oferir la «veritat» a la societat, sinó que es tracta d’apel·lar al valor transcendent de la persona i salvar la societat del risc d’un pensament únic, que tot ho aplana i uniformitza. I és que, contràriament al que alguns volen fer creure, «el cristianisme no és un cúmul de prohibicions, sinó una opció positiva». Tenim el perill avui de limitar-nos, o de donar la sensació que ens limitem a denunciar, encara que sigui amb un esperit de col·laboració, els continguts socials i legals que no responen als autèntics principis antropològics, ètics i morals.
Doncs actualment es participa d’una cultura «que va generant un nou estil de vida ‘com si Déu no existís'», situant-se l’ètica en l’àmbit del relativisme i d’utilitarisme i excloent qualsevol principi moral que sigui vàlid i vinculant per si mateix. No oblidem que aquest tipus de cultura significa una «ruptura radical i profunda» no només amb el cristianisme, sinó també amb les tradicions religioses i morals de la humanitat. És per això que davant aquesta situació el cristià coherent ha d’apostar per oferir a la societat tota la riquesa de d’humanisme cristià, «capaç d’interessar a moltíssimes persones», d’antre les quals destaquen els joves.
