El jove Timothy Treadwell va anar a Alaska l’estiu de 1989. Va ser aleshores quan, per primera vegada, va veure des de la seva tenda de campanya els óssos Grizzly. Aquesta experiència va ser tan important per a ell, que en aquell precís moment va decidir dedicar la seva vida sencera a la protecció d’aquests óssos i el seu hàbitat. L’any 1992 ja estava instal·lat amb la seva tenda de campanya al parc i Reserva Nacional de Katmai. Durant els anys següents es va dedicar a fotografiar i filmar el seu dia a dia, i part d’aquestes imatges formen part de la pel·lícula que ens ocupa.
A l’octubre de 2003 però, es van localitzar les restes mortals de Treadwell i la seva parella, víctimes de l’atac d’un ós. El més esfereïdor del cas és que una càmera de vídeo va enregistrar el moment en què es va cometre aquest atac, i aquestes filmacions van ser localitzades i utilitzades posteriorment per l’equip de realització d’aquest film.
Grizzly Man és un documental, potser veritat, potser mentida (encara prevalen els dubtes sobre la seva autenticitat) sobre un home, potser pel gust d’alguns proper a la bogeria o la misantropia, que va deixar tota la seva vida enrere en pro d’un somni: viure massa prop del óssos, de manera arriscada, fins que aquest somni literalment se’l va menjar. Aquest és un tema recurrent en tota la filmografia de W. Herzog, persones d’apariència corrent que es mantenen d’alguna manera allunyats de la societat i que s’arrisquen per tal d’aconseguir les seves metes personals, malgrat semblar estúpides o mancades de lògica.
En aquesta història no només es fa una mirada cap a la natura salvatge i la seva relació amb l’home, sinó també cap a l’interior obscur del propi home, amb els seus dimonis, pors, sentiment i èxtasis.
Moltes de les imatges d’aquesta pel·lícula són impossibles de filmar si no és gràcies a algú com Treadwell, temerari, insistent, inconscient. Els óssos no fan cas a directors de fotografia, tampoc els efectes digitals no són dels gust de Herzog. Existí realment aquesta història? Deixarem doncs a l’espectador diòptric que discuteixi a la sortida de la sala, si realment la crònica que aquí se’ns explica és certa, o tot plegat és només una enganyifa del director.
