Amb més de 900.000 aturats a Catalunya (més de 90.000 a Girona) i nosaltres parlant del dret a decidir, afirmen uns.Considero que cal saber liderar el present i el futur, no tenir por d'acceptar la dura realitat i intentar canviar-la.La prioritat a curt termini és la pobresa, la cohesió social, la creació d'ocupació i mantenir els serveis públics; però cal no dissociar el fet nacional i social.
El fet nacional no pot ser la cortina de fum del mal o inexistent govern de CiU o de mirar cap a un altre costat quan el previ és també tornar el crèdit a la política.La majoria dels ciutadans no creuen en els partits ni en els polítics; ens consideren una "casta", uns aprofitats o fins i tot creuen que la corrupció és la norma.
Calen respostes urgents de més i diferent democràcia: lleis de finançament de partits, registres i publicitat dels lobbys, llei electoral amb llistes obertes, transparència en els processos administratius i en el rendiment de comptes i reformes i simplificació de les administracions.Però voldria tornar al succeït el passat 23 de gener al Parlament de Catalunya.Cinc formacions polítiques portaven el dret a decidir al seu programa electoral, CiU, PSC, ERC, IC i la CUP. Estàvem d'acord amb el què i hi havia discrepància en el com.
El president Mas, penso que ha comès diferents errors: convocar eleccions anticipades plebiscitàries, no llegir bé el resultat, pactar només amb ERC i portar en la primera sessió plenària una declaració de sobirania i dret a decidir, sense acord de tot el catalanisme polític.
Avui la societat catalana majoritàriament està a favor de fer un referèndum vinculant per poder decidir el seu futur de relació amb Espanya.
Entorn del 40-50% potser estaria avui a favor de la independència si el camí fos fressat; potser superior la que preferiria una relació de tu a tu amb Espanya, federativa singular.
La societat s'està polaritzant, creixen els que només es consideren catalans i els que només es consideren espanyols i ara cal asserenar el debat i trobar ponts per poder anar junts els que treballin per poder fer la consulta.
Cal reclamar posicionaments clars de tothom, explicació objectiva de pros i contres.
El cas de Canadà-Quebec, on secessionistes i federalistes van arribar a un acord per fer consulta o el model Regne Unit-Escòcia on Cameron va interpretar que la majoria d'escocesos vol fer un referèndum i s'ha treballat en un laboriós acord "polític" de Govern del Regne Unit a Govern d'Escòcia. Diuen uns que Espanya no és el Canadà ni el Regne Unit; d'acord, però si el catalanisme polític plural, independentista o no, van junts potser tot canviaria.
El PSC per a mi és clau, ja que històricament ha tingut unes bases electorals i de partit diverses, des del punt de vista de visió de les relacions entre Catalunya i Espanya.
El Pacte d'Abril del 1977 va sumar sensibilitats nacionals i ideològiques diferents i els unia els principis del socialisme democràtic: partit fusió, intergeneracional i interclassista, de vocació majoritària dins el progressisme. Ara, de nou, cal un partit-moviment gran en un moment també de transició econòmica, social, ecològica, institucional, de globalització i de sobiranies compartides amb Europa. Partit plaça construint la gran aliança de progrés.
L'Assemblea Nacional de Catalunya no és comparable amb el que va representar l'Assemblea de Catalunya en el tardofranquisme , en la transició. Al nostre país no hi ha unanimitat amb la independència, sí majoria amb el dret a decidir. No hi ha una majoria interclassista a favor de la independència, sí a favor del dret a decidir. Catalunya podrà decidir el seu futur si hi ha cohesió social i suma del catalanisme polític.
La nostra decisió, la dels cinc diputats, del passat 23 de no votar no a la declaració del dret a decidir volia evidenciar el pluralisme, intern i extern, i contribuir a fer que en cap cas el PSC s'identifiqui al PP i a Ciutadans.
Tots vint diputats socialistes votàrem la nostra resolució del dret a decidir i segur que en la presentada per CiU, ERC i IC hi ha socialistes que volien votar sí, altres abstenció i altres no. De fet ja està començant a passar en les resolucions idèntiques a les del Parlament en els plens dels ajuntaments i va passar en les votacions per adherir-se a l'Assemblea de Municipis per la Independència.
Hi ha persones i grups que afirmen que ara és hora de l'homogeneïtat dins els partits; jo al contrari, la grandesa i utilitat del PSC durant més de trenta anys ha sigut la diversitat. Ara cal saber si tenim intel·ligència col·lectiva per gestionar la pluralitat.
Jo treballaré per un nou Pacte d'Abril, trenta-sis anys més tard, fidel a uns compartits principis. Ara, però, un nou Pacte d'Abril sobretot amb tots els socialistes, amb els que ens voten i amb els que han deixat de votar-nos, amb els que ens voten a les municipals (en el pitjor resultat de fa dos anys més de 900.000 versus entorn 500.000 a les darreres autonòmiques); caldrà conduir la conciliació amb una majoria progressista i catalanista com la del 1999. Cal retrobament amb els joves i les persones grans (pacte intergeneracional), amb les dones (que veuen com la política continua sent de patró masculí) i amb les persones més dinàmiques de la societat.
Està a les nostres mans!
