Els cristians són homes i dones del món que viuen com un més. «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu». Aquesta màxima hauria d’haver servit durant tots els segles d’història de l’Església, perquè és l’ensenyament de Jesucrist. No obstant això en el moment de la cristianització de l’Imperi Romà es cau en el parany de barrejar a l’Església amb el poder. Ja el papa Gelasi havia advertit: «L’Església té autoritas però no potestas». L’autoritat ha de tenir pel seu propi exemple, no perquè ningú la hi doni de manera gratuïta. Però el poder ha de quedar sempre en mans de l’Estat. La confusió d’aquests dos conceptes ha produït molts disgustos. En l’últim segle aquesta ha estat la doctrina clara, especialment després del Concili Vaticà II, i l’Església expressa nítidament quina és la seva funció, que res té a veure amb el govern temporal de les persones. Tot i això hi ha qui no vol entendre, especialment els de signe totalitari.
Per què encara no entenen?
