Les religions pretenen donar resposta a interrogants molt íntims i substancials de la gent. De les persones. Que afecten la seva raó de ser. Les religions, les filosofies, les concepcions del món i de la humanitat. I moltes d’elles ho fan tenint present l’ànsia de viure de les persones, l’ànsia de ser i d’existir, i de fer i de crear. I, per tant, fins i tot l’ànsia de perpetuar-se, de projectar-se més enllà d’un mateix. Ja sigui en el record, en l’obra feta o en la descendència. O, alguns, en la immortalitat. I en tot cas, en el rebuig de la mort. De durar, de no desaparèixer un bon dia engolit per un túnel o soterrani. Tot això és humà.
Té, per tant, tota la lògica que homes i dones, tant individualment com en el marc de fets col•lectius que els agrupen i els proporcionen aquells sistemes de relació que els ajuden al propi desenvolupament –ja que en l’essència mateixa de l’ésser humà hi ha la necessitat de la comunicació– sentin la necessitat d’un impuls vital, constantment renovat, que els ajudi a contrarestar la usura, el desgast, l’afebliment. L’amenaça del no-res.
La Pasqua cristiana és una resposta a aquesta demanda. A aquest desig de voler ser. La Resurrecció significa el triomf de la vida. Significa la renovació de l’esperit vital.
Altres religions o filosofies hi donen respostes diferents. Una resposta d’invitació a la indiferència, a la passivitat, a la resignació. Però no és el cas de les religions i de les filosofies del nostre món occidental. Des de la religió dels grecs (i només cal rellegir “La Ilíada” per veure-ho ben clar) fins a les modernes sectes protestants americanes viure, i viure amb plenitud, i viure amb ànsia de futur i de grandesa, és un comú denominador.
Totes tenen la seva versió de l’esperit pasqual. De la mentalitat vitalista. Totes tenen la seva versió de la Resurrecció. O per emprar un llenguatge més laic, totes les filosofies occidentals tenen la seva versió del Ressorgiment. Totes manifesten ganes de viure.
En tot cas, els humans tenim dret a pouar en totes aquestes propostes un potent optimisme vital i creatiu. Una raó de ser i d’esperar. La convicció que els homes i les dones i els pobles estem cridats a fer la feina que ens toca fer en l’indret i el temps que la història ens ha assignat. I que no podem deixar aquesta tasca a mig fer per desànim o per decepció.
Tot això pot semblar estrany als lectors habituals d’aquests editorials. El qui els escriu no es pot sostreure de la seva particular visió del món. Que no pretén imposar als altres. Però en allò que hi pot haver de comú amb altres visions també vitalistes, també prometeiques, també reàcies al fatalisme podem convidar tothom a la confiança, a la serenitat i a l’activisme, a la lluita contra tot el que signifiqui renúncia i abandonament.
I en totes les religions i els sistemes filosòfics i visions del món hi ha un moment d’exaltació que reconforta. De sobresalt joiós. Hi ha un moment de Resurrecció o de Ressorgiment. Però també en el calendari de totes elles ve després un temps llarg de treball de cada dia. De vegades ingrat. Però que es pot fer. En condicions difícils o fàcils, però amb l’esperit i la voluntat renovats i enfortits per un nou impuls de vida i de justificació de la pròpia raó de ser. Per un Ressorgiment moral.
Tornem al començament
Catalunya ha viscut i viu un temps difícil. I amenaçador. No és la seva economia només, o el seu poder polític, el que està en perill. O el que volen arruïnar. És el seu esperit.
Els qui així ho veiem ho hem de denunciar. I ens hi hem d’oposar. Amb tota la nostra energia. I amb realisme, com hem dit repetidament: som el que som i tenim el que tenim. Potser tindrem més. O menys. Però mentre les nostres ganes de viure siguin fortes, la nostra intel•ligència no s’ofusqui i no llencem a les deixalles el nostre sentit del bé comú, mentre el nostre instint de voler ser, de voler viure no s’apagui, mentre perduri el nostre esperit de Ressorgiment, Catalunya pot guanyar la batalla.
