Una de les 10 estratègies de manipulació que Noam Chomsky explica consisteix a fer sentir les víctimes com a culpables. He de reconèixer que en aquesta llarga crisi econòmica, aquesta sensació s’aguditza dia a dia, declaració a declaració. La més comuna de les expressions és la que atribueix tots els mals a haver “estirat més el braç que la màniga”. Aquesta simplista (falsa, injusta) explicació provinent de polítics i banquers …aconsegueix, a força de reiteració, que la bona part de la ciutadania acabi sentint-se “també” responsable de la crisi. I, és clar, accepti les retallades com a inevitables.
I no. Cal potenciar el potenciar el pensament crític, ni que sigui a través de preguntes i respostes “també” simples: qui va estirar “més el braç que la màniga”? Doncs, en gran mesura, l’estat espanyol, amb el vist i plau negligent dels organismes europeus. Qui es va gastar en infraestructures inútils uns diners que no tenia i que acostumaven a provenir d’Europa? L’estat espanyol, amb la complicitat del sistema bancari.
En la construcció d’aeroports sense (a penes) avions, línies d’AVE sense (a penes) passatgers i un llarg rosari de megalòmanes obres públiques, a Madrid i València especialment, sense rendibilitat hem de buscar i trobar un dels grans culpables de la situació. Europa deixava diners a dojo per al desenvolupament del sud (no únicament Espanya) però he feia sense control …. i ara s’escandalitzen de la seva negligència, que se suma a la incompetència i barra (corrupció, si voleu) dels governants espanyols. Amb menció especial per al Banco de España (no sabia com actuaven les entitats bancàries, especialistes consumades a enganyar amb uns balanços fraudulents?) i la CNMV (Comisión Nacional del Mercado de Valores).
Ara, quan toca redreçar l’economia amb un rescat multimilionari del sistema financer, la ciutadania és veritat que descarrega la seva ira envers als responsables, però ho fa amb impotència, més que no pas amb potència al carrer i capacitat de fer tremolar un “sistema” (banca, polítics amb poder…..) que somriu (i se’n riu cada cop amb més desimboltura) quan s’adona que ha quallat el missatge-mantra: “s’havia estirat més el braç que la màniga”. Les retallades acaben essent justificades per una part no gens reduïda de la població. Em fa vergonya veure com assistim, impotents i sense capacitat de reacció, a una autèntica bestiesa, que depassa la immoralitat: aportar diners públics per a recapitalitzar/rescatar bancs/caixes que s’han quedat pisos que els clients ja havien pagat en part i ara, quan els han perdut, els han de continuar pagant …perquè el sistema polític no ha estat capaç d’articular la legalitat de la “dació en pagament”. És simplement estafa –almenys moral- que després que el banc se’t quedi un pis que en part has pagat…encari li deguis diners.
Però mentre tot això vagi passant sense resposta contundent……allò que denominem “sistema” (els mercats en formen part) en farà prou “creant mediàticament” ciutadans que es deixen convèncer per missatges que emeten determinats mitjans de comunicació de masses…que en molts casos existeixen (se sostenen econòmicament) a l’ombra d’empreses que viuen de la relació estreta amb el poder polític. Al qual acostumen a finançar per la via dels mecanismes d’ajuda mútua: “tu m’d’adjudiques, jo et finanço”. Com acaba de declarar Francesc Sanuy, exconseller de la Generalitat, un dels exemples més clars és la llotja del Bernabéu, “el mercat de tràfic d’influències i d’informació privilegiada de l’Europa occidental «. I actua com a lobby de pressió al poder polític perquè, ha afegit Sanuy, “saben que al darrere hi ha els tribunals aquests, aquests Dívars que se’n van amb el xòfer a Puerto Banús”.
Sic transit gloria Hispaniae….et Cataloniae…
*Francesc Canet
Ex-diputat d’ERC al Congrés
