Mestre de l’humor gràfic, Oscar Nebreda deixa una empremta inesborrable amb la seva retirada.Fundador de revistes com Barrabás, El Papus o El Jueves, aquest dibuixant barceloní ha estat quaranta anys al peu del canó, però considera que ha arribat el moment que altres recullin el testimoni.
«Ho tenia parlat amb el meu soci José Luis Martín, i ja havia avisat que als 65 em jubilava.Seguia amb els meus dibuixos i guions, però les meves funcions en El Jueves ja les hi havia passat a gent més jove. Ara viatjaré, llegiré, veuré pel·lícules…», explica Nebreda en una entrevista amb Efe.
No hi ha indici de nostàlgia en les paraules de l’autor, que es defineix com a «un privilegiat». «He treballat en el que m’agradava, de dibuixant, i a sobre m’han pagat bé i m’ho he passat millor. Ara vull seguir vivint intensament, com he fet tota la meva vida. Abans dedicat al treball i ara a l’oci», afirma.
Al llarg de la seva extensa trajectòria, el dibuixant ha fet gala d’una crítica furibunda, bé salpebrada amb gruixuts retalls de costumisme i ensucrada per una capacitat humorística fora de tot dubte. En les arrels de semblant barreja es troba el barri Gòtic de Barcelona, bressol de Nebreda.
«Allà hi havia molt bellugueig. I a dos-cents metres estaven la Rambla, el barri Xinès o la Plaça Reial. No vaig creuar la Gran Via fins que vaig complir els 21 anys. En el meu barri hi havia bars, putes, toreros, xoriços, ‘drogotes’, camells… La vida! En aquell reducte vaig començar a fer historietes», recorda.
L’enlairament professional de l’il·lustrador es va produir a començaments dels setanta, quan va formar parella artística amb Ramón Tosas «Ivá». «Estàvem farts de ser uns assalariats, així que un dia ens vam enredar i vam treure Barrabás (1972), que va ser un èxit editorial», recalca.
«Després vam fer El Papus (1973), on vam ser tot el bèstia que vam poder i ens van posar una bomba. Lluny d’acovardir-nos, allò ens va esperonar per seguir fent més coses, i així va ser com després va néixer El Jueves (1977)», afirma.
Aquelles revistes van veure la llum entre el final del règim franquista, que seguia aplicant la censura editorial, i el començament de la democràcia. «No era una època maca, però sí molt emocionant», recorda Nebreda.
«Estava la lluita sindical, la lluita per les llibertats, per millorar les condicions laborals… Es barallava contra alguna cosa i això et motivava a aixecar-te pels matins i donar-los canya a aquella panda. Però després no ens vam oblidar d’atiar a Adolfo Suárez o Felipe González», assevera.
L’arribada de la democràcia va produir cert extraviament entre els dibuixants més subversius. «Ens vam quedar amb la impressió que no hi havia alguna cosa fixa contra la qual lluitar, però aquí sempre cal estar vigilant i repartint a qui s’ho mereixi», adverteix Nebreda.
«Mai he fet dibuixos per agradar a ningú, sinó per criticar i tocar els collons a tothom, perquè aquesta és la meva obligació. A mi em va encantar quan van segrestar el número de la famosa portada amb els prínceps, perquè era senyal que havíem donat en la clau», analitza.
Amb tot, l’autor reconeix que El Jueves també ha perdut gran part del seu afany fiscalitzador.
«No som tontos i ens hem adaptat als temps que han vingut. La revista es va fundar fa 33 anys, i des d’aleshores ha estat combativa, costumista, ha repartit a tort i a dret… I ho segueix fent, però no amb la virulència d’antany, perquè el públic tampoc ho entendria», explica.
Tot dibuixant passa a la història pels seus personatges, i en el cas de Nebreda hi ha dos molt rellevants: Jordi Culé i el professor Cojonciano. El primer va animar les retransmissions futboleres de TV3 durant deu anys, mentre que el segon va unir crítica social i humor durant més de tres dècades en les pàgines d’El Jueves.
«Explicava -diu- el que passava al carrer, coses tan tontes com pot ser un xiringuito. El secret està en que s’entengui el que dibuixes: que és un autobús, doncs un autobús; una tia en boles, doncs una tia en boles».»Has d’escriure com parles quan estàs al bar. Si tractes de fer-te el ‘fisno’, l’hem cagat», sentència.
