En els últims anys estan apareixent corrents de pensament segons les quals els humans ens anem a alimentar de la contemplació, ja que l’important és conservar el medi, però sabem que aquests corrents no tenen un fonament en la realitat i fins i tot pot ser positiu que algun ens digui que ens hem passar i ens ajudi a rectificar però està clar i així cal considerar-les. El problema és un altre i ens porta a la pregunta: Com alimentarem al món?
No oblidem que la situació a nivell mundial és cada dia més complicada pel que fa al proveïment d’aliments en diferents parts del món. En els últims mesos hem vist a través dels mitjans de comunicació, com els països del Pròxim Orient es revelen contra la situació provocada per la manca de productes per a alimentar-se, ja que en l’actualitat no hi ha prou, el principal detonant de les revoltes han estat la manca d’aliments a preus assequibles. Davant d’aquest fet es planteja el següent dubte: És la crisi alimentària conjuntural o estructural?
En aquest sentit, la Plataforma Tecnològica d’Agricultura Sostenible opina que el increment dels preus no respon només a aspectes conjunturals, sinó que es deu a problemes estructurals que necessitaran respostes decidides com: canvis molt importants a nivell mundial en la utilització dels mitjans de producció, inclòs aquí la superfície cultivable que és limitada i cal rendibilitzar eficientment la seva utilització.
De fet, per donar resposta a la pregunta que plantegem hem recollit l’opinió d’experts que, en línia amb totes les institucions implicades, (Comissió Europea, FAO, Administracions Públiques espanyoles i el col•lectiu d’investigadors que treballen en aquest sector) insten les empreses a promoure i fomentar la innovació i la seva aplicació en els diferents àmbits productius.
Dos experts responen a aquesta qüestió aportant solucions des de la innovació i la tecnologia.
Per Lamo de Espinosa, (Enginyer Agrònom, catedràtic d’economia de l’EIA de Madrid i ex ministre d’Agricultura), només hi ha dues tipus d’accions: reforçar l’oferta i buscar la seguretat alimentària. L’oferta, atès que no hi ha més terres al món per ser objecte de cultiu, només cal augmentar-la amb més regs i més eficients i amb millors dotacions de plantes, és a dir, amb més genètica i biotecnologies, o dit d’una altra manera, amb més OGMs.
No obstant això, «la seguretat alimentària caldrà plantejar per grans blocs. Nosaltres estem a la UE i aquesta ha de reformar el seu PAC per a l’any 2014. Doncs bé, ja s’alcen veus exigint aquesta ‘seguretat alimentària’ i proposen tornar a buscar algunes formes reguladores que ens situïn al paire de les grans commocions de preus, el que al seu torn exigeix estocs de seguretat i alguna fórmula semblant als vells mecanismes de regulació. Si no es fa així les alces de preus acaben colpejant -com ara- sobre l’IPC i -més tard- sobre els salaris, i, d’altra banda quan es tracta d’alces en cereals pinso la seva repercussió sobre la ramaderia amb tancament d’explotacions. El meu consell, acaba dient Lamo de Espinosa, és sortir d’aquesta espiral ja que aquestes volatilitats han vingut per instal•lar entre nosaltres».
Per la seva banda Juan Velarde (conseller del Tribunal de Comptes), reflexiona sobre la influència que l’evolució dels aliments tindrà en l’economia. Per l’economista, «la preocupació pel increment -obligat davant l’evolució dels preus de les matèries primeres alimentàries en els mercats mundials- en les cotitzacions dels aliments hauria de tenir un aspecte triple. D’una banda, dins el procés de redistribució de la renda, disminueix amb més força la dels pobres que la dels rics, perquè els primers, com sabem des de les estimacions, al segle XIX, d’Engel, gasten un major percentatge de seus ingressos en alimentar que els més adinerats».
Segons el conseller del Tribunal de Comptes, «en el cas d’Espanya, aquest increment repercuteix amb força en l’IPC, el que causa al seu torn una doble conseqüència. D’una banda, a causa del mecanisme de contractació col•lectiva, que incrementa automàticament els salaris perquè estan indexats, el que és tant com disminuir la competitivitat de les empreses, empitjorant el saldo de la balança comercial. Això impulsa a substituir mà d’obra per equip capital, o de vegades, senzillament, obliga a tancar l’empresa, la qual cosa crea atur. Finalment -tercer aspecte-, aquest fenomen té lloc ara a Espanya en un moment d’estancament productiu. Senzillament impulsa la temuda estanflació».
Aquestes reflexions ens han de portar, una vegada més, a exigir a la Unió Europea (UE) una Política Agrària Comunitària (PAC) coherent amb els fins de l’agricultura i de la ramaderia, que són: Assegurar el subministrament d’aliments segurs i de qualitat als gairebé 500 milions d’europeus i a una retribució justa als agricultors i ramaders, si més no, per assegurar-nos que continuïn al peu del canó.
