Hem llegit darrerament, a diversos mitjans, articles sobre aquests índexs de coneixement i sobre la pèrdua d’oportunitats de negoci de les empreses per falta de formació lingüística del personal. El 75% de les empreses catalanes té dificultats per comptar amb professionals que dominin bé l’anglès.
Conscient d’aquestes mancances prou generalitzades, el nou comissari europeu de Multilingüisme, Leonard Orban, anunciava fa uns dies que aviat es crearà un Fòrum per incrementar les capacitats multilingües de les empreses i ajudar-les a penetrar en nous mercats. I remarcava la importància de l’anglès com a llengua comercial mundial, sense oblidar la d’altres llengües europees, com l’alemany, el francès o el castellà, i d’altres que no ho són, com el mandarí, l’àrab o el rus.
Catalunya ha de situar-se, almenys, a índexs similars als d’aquests països de demografia reduïda amb llengua pròpia. L’anglès és una llengua d’oportunitat professional en alguns sectors i una llengua pont en situacions de comunicació específiques.
Saber anglès obre les portes als mercats econòmics, culturals i de lleure, que operen en aquesta llengua. Podem ser consumidors de més d’una llengua i la capacitat d’usar-les en els contextos en què funcionen ofereix sempre avantatges competitius dels quals queda privat qui no la té. Més competència lingüística ofereix sempre més opcions d’ús.
Les llengües representen uns valors complexos, purament funcionals i també psicològics i immaterials. Valors racionals perquè són vehicle per a la comunicació, i valors emocionals perquè configuren una determinada identitat i una imatge pública que distingeix unes llengües de les altres, a banda, òbviament, de les característiques de naturalesa purament lingüística.
A Catalunya, no és millor avançar cap al multilingüisme que mantenir la dicotomia bilingüe català-castellà? Apostar per l’anglès, com diu el sociolingüista Albert Bastardes, ajuda a escapar del reducte del castellà com a únic vehicle de comunicació internacional. Possiblement guanyar aquesta aposta ens permetria anar modificant la percepció que es té sovint del castellà com a única llengua a l’abast de relació exterior. I sense cap por, perquè aprendre una nova llengua no és incorporar una nova identitat, en paraules de Patricia Gabancho.
Les raons instrumentals que ens han de moure a aprendre anglès no malmeten el valor de comunicació del català ni tampoc el valor afectiu que té, per a nosaltres, com a símbol de pertinença, d’identitat i de cohesió. La nostra societat funciona o, per ser més exactes, hauria de poder funcionar en català en la majoria de situacions comunicatives. El multilingüisme és una via, sempre positiva, individual o corporativa, que dóna entrada a les interaccions que tenen lloc en altres llengües.
A banda de les consideracions fetes, no conec ningú que parli català com a primera o com a segona llengua que s’hagi penedit mai d’haver après l’anglès o de conèixer qualsevol altra llengua estrangera; i tampoc no en conec cap que, per causa d’aquest aprenentatge, hagi reduït l’ús del català en els contextos i les funcions que li eren habituals.
