De segur que molts dels alts càrrecs en la gestió elèctrica i del govern d’aquest país no tenen coneixement, o se n’han oblidat, de la nevada que, si la memòria no em traeix, va paralitzar la província de Girona l’any 1947 o 1948, no ho recordo exactament. Als carrers de la Bisbal d’Empordà, hi havia més de cinquanta centímetres de neu, i al carrer de Santa Llúcia (el meu carrer) moltes portes varen quedar totalment tapades de neu pels efectes del vent. Els veïns, amb la màxima solidaritat, com era habitual en aquell temps, varen obrir un corriol per poder anar a la fleca, on al mateix temps tenien queviures (can Maresma), propietat d’en Pere Vinyals, en la confluència entre el carrer del Padró i la carretera de Calonge, que a dia d’avui s’hi fan pollastres a l’ast.
En aquells anys les restriccions de llum i aigua eren força habituals i no sorprenien ningú, però a mesura que el progrés ha obert camins d’especulació no s’ha tingut en compte que aquella nevada es podria repetir i fins i tot superar. Aquesta, segons el meu criteri, hi ha quedat per sota del nivell quantitatiu, però l’ha superat en perjudici econòmic i de desenvolupament.
Aquesta manca de previsió que s’ha produït durant tots aquests seixanta anys no pot quedar justificada per la situació geogràfica influent en la climatologia, perquè amb el creixement urbanístic que s’ha produït s’havia de preveure que qualsevol adversitat tindria unes repercussions lamentables, de pèrdues catastròfiques de difícil recuperació i amb perjudici, fins i tot, de les mateixes empreses que han especulat amb les inversions. Ara tothom té drets, però pocs reconeixen les obligacions davant la blancor de la neu i la negror de la culpa.
