La Manoli va complir noranta anys el passat 24 d'agost. Al contrari de la imatge que podem tenir d'una iaia (petitona i d'espatllam minvat pels anys), ens trobem davant d'una dona esvelta i pocs solcs a la pell. Una dona forta, de caràcter alegre, que ha guanyat la batalla a una guerra capaç de negar en llàgrimes la seva càlida mirada.
Manoli, ets de Besalú?
No. Tot i portar a Besalú al voltant de set dècades, vaig néixer a Tafalla, Navarra, l'any 1926.
El meu pare era Guàrdia Civil i quan tenia set anys ens vam traslladar a viure al barri del Collblanc (Barcelona). Primer al carrer Llobregat i després al carrer Progrés. La mare es dedicava a les feines de la casa.
Quins records tens de Barcelona?
Jo era una nena feliç fins el dia 17 de juliol de 1936. Aquell dia les nostres vides van canviar radicalment. Jo tenia 10 anys quan va esclatar la Guerra Civil.
A Barcelona teníem uns veïns que regentaven una farmàcia. Aquella família amb el pas del temps es van convertir en un gran ajut.
Al començament de la guerra, el futur del meu pare es va tornar incert. Fins i tot vam haver d'idear un codi. Si algun dia trucava a la farmàcia dient que no podia venir a dinar, en realitat, volia dir que li havien empresonat.
Malauradament, el meu pare va fer tan estremidora trucada i durant setmanes no vam saber res més d'ell.
La vida com la coneixíem fins aquell moment es va enfonsar i la pitjor de les nostres sospites es va fer realitat.
El pare va ser apressat pels rojos i fins que no va acabar la Guerra Civil no li van deixar sortir. Això va ser l'1 d'abril de 1939.
La pena es va apoderar de tots nosaltres. Vam demanar favors, vam preguntar arreu, fins que vam 
descobrir que el pare es trobava a la Model de Barcelona. Amb el temps vam saber que, primer, el pare havia estat a l'Uruguai, un vaixell convertit en una presó flotant. Després al "Convento de las Checas", al carrer Aragó de Barcelona, on va patir nombroses tortures.
(Us he de confessar que el meu cor en aquests moments s'ha encongit. Els ulls de la Manoli s'han fet petits i han quedat entelats. La força de la seva confessió han fet que m'apropés a una realitat adusta i a un passat ple d'impotència i aflicció).
Els temps es van tornar complicats. Per sobreviure, José Mari, el meu germà petit, va haver de marxar amb uns cosins. La meva germana, la Mercedes, va ser acollida per un tiet adinerat que era metge.
La mare i jo ens vam quedar soles. Ella sovint agafava el tren per anar al camp i aconseguir garrofes, avellanes i de tant en tant alguna carbassa. Després jo les venia en paperines. Era l'única manera que teníem de sobreviure. Tinc la imatge d'una granota. Una vestimenta, que tenia un doble fons on ella amagava la collita per no ser descoberta.
També vam viure bombardejos. En la majoria jo em trobava sola. La meva mare m'havia indicat que quan sentís el perill em refugiés als búnquers.
Eren llocs petits, foscos i humits. L'aigua corria per les parets. Estaven plens de gent i l'olor era forta. Es podia sentir la por i la desesperació. Només vaig anar un cop i el temor es va convertir en pànic. Vaig descobrir que tenia claustrofòbia que es sumava a les circumstàncies.
Des d'aquell moment, si sentia les bombes, corria a casa. Em col·locava en una cantonada d'una habitació i em cobria amb una manta.
Només podia pregar per la meva vida.
En aquell temps el pare encara era a la Model i jo m'escapava per veure'l al pati de la presó. Havia d'enfilar-me per uns sacs de sorra que formaven una mena de barricada. A aquesta altura podia veure una tanca que cerclava el pati i al fons, per fi, al meu pare. No li podia sentir però jo aixecava la mà i el responia de la mateixa manera.
Dia a dia ell s'anava deteriorant. Fins i tot vam intentar fer-li arribar algun medicament però no li van donar mai.
Un bon dia, van fer un trasllat de presoners des de la Model. El meu pare era entre ells i van passar caminant per Besalú. A l'alçada d'Oix, la milícia republicana en sentir que els nacionals eren a prop, els van deixar escapar.
El meu pare i altres van fugir a França però immediatament van ser atrapats i tancats en un camp de concentració. Me'ls imagino exhaustes i amb poques opcions de poder escapar de la situació.
És aleshores que, sense cap esperança, la meva mare es va posar de dol.
La guerra va tocar a la fi, era l'any 1939, i un dia a la nit, vam sentir que trucaven a la porta. Es tractava del meu pare. Les meves emocions es van veure desbordades. Només sentia la necessitat d'abraçar-lo però ell va fer un pas enrere. Les meves abraçades li feien mal. El meu pare estava ple de ferides.
La mare li va escalfar aigua i li va despullar amb molta cura com si fos un nen petit. La seva pell era fina, en alguns llocs era inexistent i les picades de polls i puces havien fet la resta.
Amb els mesos vam tornar a reunir a la família. Fins i tot vam haver de demanar ajut a la Creu Roja per recuperar a la meva germana. L'oncle se l'havia endut a Mèxic.
El pare torna a la Guàrdia Civil i li fan sergent, per després convertir-se en brigada.
Jo puc tornar a estudiar, primer, a l'escola municipal i després en veure que era una gran estudiant, des de casa, es va fer l'esforç de portar-me a l'escola privada de Juan Bautista amb el meu germà.
A l'edat de 16 anys començo a treballar pel conegut grup Balañà. Era taquillera dels Cines Romero i del Cine Alhambra. Al Cine Alhambra, de tant en tant, es feien espectacles de "varieté" on vaig veure molt de transvestit. Els espectacles duraven fins que arribaven "les vigilàncies".
Quan jo tenia 20 anys destinen al meu pare a Besalú. Primer va arribar ell i jo poc temps després per ajudar-lo en les feines de la casa. Recordo que li rentava la roba a la Roca de Manyac banyada pel riu Fluvià. La resta de la família va arribar després. Vivíem "al cuartel" (caserna) de la Guàrdia Civil, al costat del "matadero" (escorxador). Actualment és la plaça Bisbe Miró on podem veure unes atractives vistes del pont medieval.
Aquí vaig conèixer al que seria el meu marit, en Pere Roca i Masmitjà. En Pere era molt ben plantat i ja tenia xicota però al final em va triar a mi.
Al principi de festejar el pare torna a ser destinat a Barcelona i tota la família vam haver de tornar cap a la ciutat comtal. Per sort al Pere la mili li va portar a fer la cavalleria a Barcelona on vam poder seguir en contacte. Això va reforçar la nostra relació.
En acabar la mili en Pere torna cap a Besalú i m'enviava tres cartes cada setmana que jo contestava. A més, cada 3 setmanes, em venia a veure el cap de setmana. Ell dormia amb el germà.
El nostre festeig va durar al voltant de 4 anys. Un bon dia en Pere va venir amb la seva mare a la nostra casa de Barcelona per demanar-me la mà. Encara conservo el meu anell de promesa amb el que vaig voler casar.
En Pere i la seva família eren masovers de Can Bonet. M'havia enamorat d'un pagès i jo venia de la ciutat.
Aquesta dicotomia va donar que parlar durant un temps al poble però la Manoli servia tant per rentar mocades, treure fems, com per repartir la llet que compràvem a Can Viñals.
"Estava tan enamorada que les cols semblaven flors".
El 21 de juliol de 1949 em vaig casar de blau marí i amb una bonica pamela en comptes de negre com era costum. El viatge de noces ens va portar a Pamplona i Madrid però va acabar aviat. El meu sogre va caure malalt i la família Bonet era exigent. La feina s'havia d'enllestir si o sí.
En aquella època vivíem amb els pares d'en Pere a Ca la Valenciana. Ara, aquella casa, és una botigueta de records al començament del pont vell de Besalú.
Moltes famílies ho feien d'aquesta manera per la necessitat. Em fa pensar que per això era tan comuna la frase: "fer ús del matrimoni".
En aquell temps no es feia l'amor sinó "fèiem ús del matrimoni" perquè les cases estaven plenes de gent i vivíem la falta de llibertat i privacitat. Més aviat era una forma pràctica d'entendre l'amor pel fet que era molt important tenir fills.
Una vigília de Sant Josep de l'any 1965 ens mudem a la casa que segueixo habitant.
Els nostres fills, en Xavier, la Maria Victòria i la Laura ja tenien 15, 11 i 3 anys respectivament.
Tots els meus fills van néixer a casa. Tot i que amb la Laura quasi vam haver d'anar a l'hospital. La Laura venia entravessada i poc temps abans de parir, em van col·locar una faixa ben collada a la panxa feta d'un llençol de fil, perquè es col·loqués correctament. Coses d'aquell temps…
En mudar-nos deixem de treballar per Can Bonet. En Pere comença a Cargas Blancas i jo a la Tibe de planxadora. A la Tibe fèiem jerseis per cases com la Lacoste.
Allà hi vaig ser durant 23 anys, el meu fill, en Xavier, es va convertir, fins i tot, en director general.
Pot ser per aquest motiu, vaig treballar tan durament. No volia que ningú es pensés que hi havia favoritismes.
Saps que, Laura? La gent es pregunta perquè no tinc arrugues a la cara. Crec que durant 23 anys aquella planxa es va convertir en una mena de sauna que m'ha ajudat a conservar-me. (La Manoli riu divertida).
En Pere es jubila però encara agafa alguna feina. Primer a la benzinera, i després de xofer per la Tibe. Tot sense deixar de treballar en dos horts que teníem. Li va costar parar.
Ara en Pere és mort i jo visc sola. Jo vull viure així i gaudir de la meva independència sense ser una molèstia pels meus fills.
Em sento del tot estimada i protegida per la meva família que no deixen d'estar pendents de mi.
(I d'aquesta manera amb la mirada de Manoli en calma em començo a acomiadar d'ella. No volia marxar sense fer-li una fotografia. Però això serà un altre dia. La Manoli diu que no li cal maquillatge però si, un bon pentinat.
Ens tornarem a trobar però passaren uns dies. Un temps que em convidarà a reflexionar sobre la seva valentia. Una dona que m'ha obert el seu cor davant dels terrors implícits de les guerres. Fets, en què de forma personal, m'inviten a pensar que la condició humana, independentment del bàndol que un es refugiï, sempre surt pendent).
Manoli amb tots els néts
