El Partit Popular està immers en una vistosa crisi postelectoral que qüestiona lideratges però que en l’arrel té plantejada una qüestió d’estratègia: moderació dels plantejaments o enduriment de les postures. Hi ha espurnes en les relacions personals. Una de les diputades més empàtiques i de mirada ampla del PP afirma: “Els italians cultiven el gènere operístic, nosaltres tenim inclinació per la tragèdia castellana..que sol acabar malament, amb sang”. Però més enllà de les persones, molts, els que es diuen moderats i els que es diuen defensors dels “principis” tenen una gran prevenció mental, ideològica, de concepte cap als partits nacionalistes per un motiu: la llengua pròpia diferent del castellà. No hi ha manera que ho entenguin. Distesa conversa amb un “liberal popular de tota la vida”. “Escolta, si ets tan partidari dels drets individuals, fem com als Estats Units que no hi ha llengua oficial, fem que no hi hagi cap llengua oficial”. Salta de la cadira. Irat, se li inflen les venes…el puc entendre perfectament, ell també vol defensar la llengua castellana com a llengua oficial. Aquesta incomprensió és un gran abisme.
LLengua i PP.
