Quan hi ha fam, hi ha desesperació, i això és el que porta a la gent a sortir al carrer. Per què els tunisians i els egipcis s’han embolicat la manta al cap i han provocat la caiguda dels seus respectius règims polítics, just ara i no abans? Al meu entendre, l’únic element nou dels últims mesos ha estat la generalització de la fam en el seu vessant més crua, a causa de la pujada del preu d’aliments bàsics en la seva dieta, com els derivats dels cereals, dels que a més són deficitaris. La manca de llibertats, l’absència de respecte als drets humans, la mala situació econòmica, la manca d’expectatives de millorar la seva situació, l’atur i… Tot això estava abans aquí i no havia provocat les revoltes. La guspira que ha encès la metxa del descontentament ha estat justament l’aparició de la fam i la pujada del cost dels aliments. Molt em temo que això no ha fet més que començar. Ho diu també el Banc Mundial, que en el seu últim informe fet públic el dimarts alerta de la greu situació que es dóna a tot el món, a causa justament a les espectaculars alces dels cereals i les oleaginoses. Només en els últims mesos prop de 50 milions de persones s’han incorporat a la categoria de les que estan per sota del llindar de la pobresa. La cosa pot anar a més, encara que en els països desenvolupats, acostumats a anar als supermercats i comprar de tot, no vulguem veure-ho i visquem d’esquena a aquesta realitat.
Se m’acut que només hi ha cinc activitats bàsiques: respirar, dormir, anar al servei, beure i menjar. Sense elles la mort està garantida.
