Comencem per analitzar els principals ingredients que hi sol haver a l’ADN del polític. No sempre hi són tots, i sempre hi són en proporcions diferents, però normalment n’hi ha més d’un parell com a mínim.
Són l’ambició, la vanitat, el carrerisme o ganes de fer carrera (social o econòmica), l’idealisme, l’esperit de servei, el sentit del bé comú. Segons com es faci la barreja sortirà un tipus de polític molt positiu o, pel contrari, que vagi molt a la seva o només a la seva. També cal dir que pràcticament cap d’aquests ingredients és del tot dolent si la dosificació és adequada. Per exemple, és bo i convenient que un polític tingui ambició.
De fet, és bo en general —és a dir, això val per als polítics i per als no polítics— que la gent tingui ambició. Si no en té gens és molt probable que sigui poc efectiva. Però sobretot, tractant-se de l’ofici de polític —que vol dir de servir l’interès general— cal que els ingredients més nobles siguin ben representats en la personalitat dels polítics.
Dit això preciso que parlaré de vocació política de persones en què el sentit del bé comú, l’interès general i l’esperit de servei tenen un pes important (com he dit, sense que això exclogui del tot ni l’ambició, ni la vanitat ni les ganes de prosperar personalment). En aquests casos crec que amb la vocació política passa el mateix que amb altres vocacions. I no cal dir que amb la religiosa també. La persona s’interessa per alguna cosa o alguna causa, té una inclinació cap això, i sovint de vegades una passió. Se n’enamora. I neix el determini de servir aquella causa.
Hi ha causes que es poden servir de moltes maneres. I des de moltes perspectives. Un país, per exemple, es pot servir des de l’economia, des de la cultura, des de l’ensenyament, des de l’acció social, des de l’acció intel•lectual, des de l’art, etc. I una causa social es pot servir des de la premsa, des del cooperativisme, des dels sindicats, des de la pedagogia, etc. Des de tots aquests terrenys, i molts més, es pot servir la causa, l’ideal que t’ha commogut i t’ha fet prendre la decisió de dedicar-t’hi.
Però pot passar que arribi un punt, o ja des de l’inici, en què un home arribi a la conclusió que a més de l’acció cultural, econòmica, social, etc., cal una acció política. Perquè molt sovint totes aquestes altres actuacions necessiten una cobertura política. Necessiten ser emparades políticament. Perquè finalment hi ha decisions que només es prenen en l’àmbit polític.
Un incís sobre això. Moltes vegades es contraposa societat civil i societat política, o classe política. I ara que la política i els polítics tenen una valoració baixa, a voltes negativa, es tendeix a valorar la societat civil i a menystenir els polítics. I s’entén. I a més és veritat que si no hi ha una bona societat civil, és a dir, si no hi ha un gruix de gent vàlida és difícil que la política sigui eficaç. O sia, que es necessiten les dues coses. Però tenint present que, com suara he dit, hi ha decisions, decisions molt determinants, que només les poden prendre els polítics. I aquesta és una de les causes que poden conduir algunes persones que podrien treballar només en el camp econòmic, social, tecnològic, etc., a fer l’opció de la política. És a dir, que creguin en la importància —i segons com en la primacia— de la política a fi de poder servir millor allò que estimen i allò del qual es consideren responsables. Decideixen passar a l’acció política.
Val a dir que de vegades una opció així provoca decepció. Perquè des de fora sovint sembla que des de la política —des d’una alcaldia o des de la presidència d’un govern— es poden fer moltíssimes coses, i un cop hi ets t’adones que no se’n poden fer tantes. Que el poder polític és limitat. Per mil causes: polítiques, de l’oposició o del mateix partit, d’opinió pública, de mitjans de comunicació, de resistències sectorials, de limitacions econòmiques, etc. Com em deia una vegada en Calvo Sotelo, aleshores President del Govern: «la gente piensa que un presidente puede hacer muchas cosas, casi lo que le dé la gana, pero en verdad simplemente hace lo que puede». Però tot i així el paper dels polítics és molt important, sovint determinant. I fer política és una bona manera de servir un país. I repeteixo que sense política, per més bona societat civil que hi hagi, un país està mancat d’impuls i direcció. I per tant abocat a l’estancament o, pitjor, a la decadència. És bo per tant que hi hagi vocacions polítiques sòlides.
I això darrer porta a una altra reflexió sobre el polític i la vocació política: els polítics han de ser gent seriosa, amb conviccions i amb bagatge cultural i tècnic idoni per a la tasca i el nivell que els pertoquen. No es pot anar a la política alegrement i poc responsablement. I hi ha gent que hi va així. Que hi va frívolament. Això no és acceptable, per sentit de responsabilitat i també per imprudència fins i tot personal. Perquè el que també s’ha de saber és que la política és un ofici molt dur. Dur per pressió, per feina, per la tensió que provoca haver de prendre segons quines decisions. Però a més és dur perquè un polític està exposat a tota mena de crítiques, sovint vàlides, però molts cops mal intencionades, que afecten personalment d’una manera punyent. Molt punyent. Qui decideixi fer de polític ha de saber quin pa s’hi dóna.
O sia que, resumint, és bo fomentar les vocacions polítiques. És bo i necessari. Però cal que qui tingui aquesta vocació i decideixi seguir-la sàpiga que és un ofici exigent. I perillós. És un ofici de risc. Però també de recompensa. De molta recompensa si a través de la política aconsegueixes servir eficaçment el teu país. O allò que et va commoure i et va fer prendre un nou compromís.
