Rodrigo García és fill del cèlebre escriptor colombià Gabriel García Márquez i va debutar en el món del cinema amb “Cosas que diría con solo mirarla”, que el convertí en un autèntic poeta de la imatge capaç de penetrar en els racons més recòndits de l’ànima femenina. Posteriorment, l’hem pogut seguir a la televisió, on ha dirigit alguns dels capítols més destacats de sèries de tant prestigi com “A dos metros bajo tierra” i “Los Soprano”.
Com al seu primer treball, tornem a ser davant d’un llargmetratge format per petites històries, les de nou dones que no passen pel millor moment de les seves vides, presoneres de relacions complexes i de situacions extremadament emotives, tant passades com presents.
García ha empeltat les històries amb la ja clàssica estructura narrativa que coneixem com vides encreuades, emprada fa anys per Robert Altman i explotada per molts altres cineastes. Cada història té una dimensió pròpia i una entitat única i el fet de lligar-les entre sí fa que s’enriqueixin mútuament, brodant el discurs general. És aquí on, precisament, el director demostra una habilitat narrativa -sens dubte, heretada del seu pare-, establint uns nexes d’unió entre unes i altres quasibé imperceptibles.
Tot plegat encara pren més força per la suggeridora opció formal escollida pel director colombià, que no és altra que rodar cada episodi, cada relat, en un sol pla seqüència (que varia dels 10 als 15 minuts) i que es converteix en el desè protagonista de la pel·lícula, ja que s’estructura amb nou plans sense muntatge, un per història. Aquest recurs busca la veracitat del que se’ns mostra, filmar en temps real i que l’espectador percebi lliurement els sentiments capturats. La càmera acompanya i espera a la protagonista, gira en torn d’ella o ho fa des de la seva pròpia posició per recollir el seu entorn: els passadissos d’una presó, d’un tanatori o d’un un cementiri són recorreguts per un objectiu curiós i, alhora, discret, que sap deixar de mirar quan el desenllaç amenaça amb restar poesia amb allò que ens ha mostrat, de forma que es quedi en un apunt de vida sense tancar. Lluny de ser un caprici estètic, és un autèntic “tour de force” tècnic que compta amb la complicitat de l’extraordinari elenc d’actrius (i actors) i la seva contrastada solvència dramàtica al servei d’aquesta original, arriscada i brillant proposta.
