No sabia si era en una versió local de «Bienvenue chez les Ch’tis» (film de gran èxit sobre la regió Nord-Pas de Calais i llur dialecte francès) -però seria de part meua fer mostra de pretensió o de condescendència envers aquells que són paios simpàtics! – o més aviat en una versió més recent dels « Charlots font Espagne» (sèrie de films amb seqüeles d’humor espès), però tots els tòpics hi eren. Dels magatzems sobre quilòmetres, dels xicots que vénen de França i de tot Europa per comprar al macrohipermercat ampolles d’alcohol, oli d’oliva, cigarrets, benzina, etcètera. Potser era més aviat «Bienvenidos a Tijuana», la ciutat franca on tot es fa possible, o, passi el que passi, hom té la impressió de fer quelcom genial, en qualsevol cas gangues, un Las Vegas del petit consum. La Jonquera -i el Pertús-, una ciutat a part en la geografia catalana, un lloc que no descriu ni el Nord ni el Sud de Catalunya, la del Nord es para al Voló, la del Sud comença a Figueres, un racó que potser ni tan sols no és en la nostra Europa moderna o mental…
La darreríssima frontera
Allà, en aquest enclavament fora del temps i de l’espai, tot és millor, tot és accessible, tot és més bé de preu. En tot cas, ho creuen els qui fan hores d’embussos per arribar a l’estret, als límits del món legal, real i normal. Que vagin al «Pertús espanyol» o àdhuc a la Jonquera, hom es troba en un altre lloc, una Andorra a l’abast, en més trash potser, ja que aquí gens de luxe, cap súper ganga com en el món més soft del fons dels Pirineus : aquí, no hi ha pas forçosament autos lluents, magatzems de luxe o hotels 5 estels a tot arreu. Aquí, és l’Oest del suc de pàmpol, per pocs quilòmetres. Aquí, són Lidl i Aldi encara menys cars -però certament de qualitat millor-, aquí són els restaurants de massa tendència «Bufet lliure» on l’enorme costa qualques euros. Aquí, es troba al magatzem mateix, petit o gran, olives, carn, formatge, pastís (del que es beu a França ben segur), barrets d’ala ampla mexicans, samarretes del PSG, del Manchester i del Real Madrid però també catifes, roba, perfum, plantes, toreros de pelfa, etcètera i després del restaurant, el joc de bitlles, el bordell i l’estació de servei, a la nau a tocant, rajoles, vestits d’esport de marca, fruita i llegums ; aquí es fa l’aventura entre camioners i tintoines, entre els policies i els nostres veïns del poble. Aquí, sobretot hom és persuadit que és millor que a casa, que de totes maneres, ha enganyat qui li ha venut el seu producte i tot, mentre que aquest ha guanyat les apostes d’ençà molt de temps. Aquí, finalment, encara és l’Espanya de sempre, una illa a la regió propera. És l’Espanya que els francesos tenen present : de fet, és veritat que encara s’hi fan saltejar
La jonquerització dels esperits
Però cal veure que tots tenen raó : els qui vénen del Nord i els qui vénen del Sud. Tothom hi troba el seu millor compte i en això rau gran part la veritat i el just, sobretot si en surten tots contents. Llavors per què escopiria a la felicitat d’altri que ni tan sols no em molesta ? Atès ruminat-m’ho bé, tots tenen raó i a més, descriuen tots un malestar que es viu enjondre. Si fan desenes o fins i tot centenars de quilòmetres per venir allà, si fan vacances a Canet, a Port-Vendres o a Arles i fan amb fervor el camí sinuós dels remingols de les Cluses per atènyer el Nirvana pertusenc, doncs finalment ha de ser millor i no és cap via crucis. Més al nord, la vida s’ha tornat massa cara, aquí, els euros es compten encara mentalment com pessetes. I ho podem verificar, per a moltes coses, és veritat !… Llavors no llancem la pedra, ni als venedors ni als consumidors, tots hi troben llur felicitat. Una mena d’exutori natural nascut d’una frontera que ho és ben poc per a milers de gent que somien de sortir de la grisor setmanal i que encara veuen que existeix un indret meravellós a l’abast dels portamonedes.
