Segurament tenen raó els que afirmen que no tots els que es manifesten l’11 de setembre d’aquest any són independentistes convençuts; ara bé, com a mínim, en expressió de Quim Nadal, segur que tots “en veuen les raons” de la independència. aquesta sensació –que cada cop més gent veu com a necessària la consecució d’un estat propi per vIure d’acord amb el potencial del país- és percebuda a les Espanyes. I ens equivocaríem de ple si penséssim que tots els espanyols s’oposen a una Catalunya que arribi a la independència per la via democràtica. Hi ha prou pistes –des d’Europa també- que resultaria impossible d’oposar-se amb les armes a la voluntat del poble expressada a les urnes. Així, gent espanyola de professió i formació diversa –el cantant Miguel Bosé, l’excoronel Martínez Inglès..- comencen a ser el contrapunt a actituds hispanes cavernícoles i predemocràtiques: diuen coses sensates, com ara que Catalunya serà el que vulguin els seus ciutadans per majoria. Potser ho veuen com una situació no desitjada però inevitable. Ja em serveix: saben el que significa la democràcia. El respecte a la voluntat popular, com a mínim.
Però el que realment ens ha de preocupar als que aspirem a una Catalunya amb estat propi, no són les actituds d’Espanya i dels espanyols; el que més frena la independència són les pors i les estratègies de gent de casa nostra; de gent que es diu catalanista….però que només sospira per uns grams de (més) comprensió de part de l’estat espanyol. Respectables posicionaments com els de Pere Navarro (PSC) i Duran Lleida (aquest, però, en una pirueta hipòcrita i de difícil justificació diu que avui es manifestarà) són els que frenen el camí cap a l’estat propi. No cal fer pedagogia mirant Espanya; és més decisiu convèncer líders com Navarro i Duran. Per a mi no hi ha dubte: si Catalunya no aconsegueix la independència, no serà per culpa d’Espanya.
