n aquests moments a Catalunya creix, en progressió geomètrica, la indignació ciutadana en relació amb els diversos casos de corrupció. Sobretot la corrupció econòmica dels grans plutòcrates vinculada amb els afers polítics i amb les , malgirbades, qüestions urbanístiques .
Tot plegat suscita, enmig d’una brutal crisi econòmica i social, força alarma social . Aquesta “porqueria“ la podríem fer extensiva a molts d’altres estats de la EU, particularment del sud del continent. Encara que a casa nostra hem de prendre mesures dràstiques de supressió de les donacions anònimes als partits polítics. Doncs bé, al meu entendre, una de les causes que impulsa amb força d’aquesta “putrefacció” tan abominable és l’existència d’uns paradisos fiscals que, malgrat les aparences, tenen via lliure per poder actuar amb la màxima impunitat i sense la més mínima regulació racional .
No hi ha dubte que els governs dels estats de la EU ( uns més que d’altres ) i la Comissió Europea són els màxims responsables de la situació actual de brutícia generalitzada del sistema imperant al vell continent; la qual cosa empastifa de mala manera les administracions públiques ( en la línia argumentativa del que expressava amb tanta claredat l’escriptor suec Larson ) .
Cal tenir molt present que l’existència dels paradisos fiscals sense regulació, fins i tot dintre de la mateixa UE, ( el mal exemple d’Àustria i Luxemburg és demolidor ) afavoreix la corrupció econòmica i financera vinculada amb la res pública, ja que l’estat de dret no pot actuar amb eficàcia per tal de combatre els delictes econòmics, perquè el poder judicial topa amb el mur infranquejable del secret bancari . Per altra banda , també és indispensable tenir present que aquesta qüestió és molt ideològica; ja que, a hores d’ara, els paradisos fiscals representen l`oxìgen del neoliberalisme ( entès com capitalisme superespeculatiu , canallesc, als antípodes de l’economia productiva.
És més, això a Europa, a la EU, provoca molta impunitat i efectes socials molt perniciosos, la qual cosa, es tradueix en el blindatge del pensament neoconservador, l’ensorrament de la socialdemocràcia clàssica ( infectada pel letal virus del postmodernisme reaccionari) i la contenció i, alhora, la por ( amb grans dosis de censura críptica ) envers els nous moviments renovadors, sacsejadors i regeneradors de la vida política i social . És indubtable que a Europa en general, i molt particularment a casa nostra, els paradisos fiscals representen la castració química de la justícia social i la devaluació absoluta de la democràcia .
En síntesi, ha arribat el moment de regularitzar de debò els paradisos fiscals. De la mateixa manera, a casa nostra tenim l’obligació d’actuar ràpidament – amb molta voluntat i determinació política – per tal de suprimir, definitivament, les donacions anònimes als partits polítics. També hem de limitar, per llei, les despeses desbocades de les campanyes electorals .
