Ara que encara tenim fresca la Cimera de Roma, em sembla bon moment per a escriure sobre la producció d’aliments en els països pobres. I és que molts països pobres que importen aliments podrien conrear més aliments, ja que els seus agricultors produeixen molt per sota del que és possible en termes de tecnologia. En alguns casos, amb les mesures de govern adequades, podrien duplicar i fins a triplicar la producció d’aliments en tot just uns anys.
La idea és bàsica i bé coneguda. L’agricultura tradicional utilitza pocs insumos (llavors, fertilitzants, fitosanitaris, reguladors, etc.) i obté baixos rendiments. Els agricultors pobres usen, any rere any, llavors produïdes en la campanya anterior, els mancan fertilitzants, depenen de la pluja en lloc de la irrigació, i disposen de poca mecanització, si no és que cap, excepte el aixada tradicional. Els seus camps són petits (entre una i dues unitats de superfície).
La solució és augmentar el rendiment dels cultius, per exemple de cereals, aconseguir almenys dues tones per Ha. -i, en alguns llocs, a tres o més tones. Si es pot administrar l’aigua a través de la irrigació, això es podria combinar amb policultius (diverses collites a l’any) per a produir un cultiu durant l’estació seca. No hi ha dubte que cultius més abundants i freqüents signifiquen menys pobresa en les famílies camperoles i preus més baixos per als aliments en les ciutats, si els governs no es converteixen en especuladors i els venen a baix preu a canvi d’armes als països desenvolupats.
La clau per a augmentar el rendiment dels cultius és assegurar-se que fins als agricultors més pobres tinguin accés a varietats de llavors millorades (en general, llavors «híbrides» creades per la selecció científica de varietats de llavors), fertilitzants químics, material orgànic per a reposar els nutrients del sòl, mètodes d’irrigació de petita escala, com bombes per a elevar aigua des de pous propers i productes fitosanitaris per a combatre les principals malalties i plagues. No hi ha gens màgic en aquesta combinació. És la clau de l’augment mundial de la producció alimentària des dels anys 60, que va tenir lloc arran de la revolució verda.
La història ha demostrat que és necessari que els governs emprenguin accions per a ajudar que els agricultors més pobres escapin del parany de la pobresa causada pels baixos rendiments. Ha arribat el moment de restablir sistemes de finançament públic que permetin que els petits agricultors dels països més pobres, particularment aquells que conreen en dues hectàrees o menys, obtinguin accés als insumos que necessiten, com llavors d’alt rendiment, fertilitzants i irrigació a petita escala. Estic convençut que aquí està la clau en la lluita contra la fam.
