Que es vulneren contínuament els drets de les persones discapacitades psíquiques , en tots els àmbits de la vida , es pot intuir , es pot percebre i inclús en molts casos es pot arribar a demostrar de una manera escandalosament fàcil, però sembla ser que el respecte d’ aquests drets queden com molt lluny dels interessos , en primer lloc de les persones que els han de respectar de forma directa i en segon lloc de la societat en general de forma indirecta .
Els dret a decidir,- a viure una vida digna ,- a ser escoltats ,- a rebre les mateixes avantatges socials , culturals, etc, que la resta dels mortals ,-sembla que a la nostra societat li soni a xines, tot el contrari del que passa a Europa.. on per exemple a Alemanya les persones discapacitades psíquiques tenen el seu propi sindicat dintre de la empresa i no son pocs els casos en el que aquest mateix sindicat ha forçat el acomiadament de un treballador sense discapacitat, en considerar que aquest no respectava prou al seu col•lectiu. o a Holanda a on la pròpia persona discapacitada psíquica practica el seu dret a triar el centre a on vol anar , aquí el centre es imposat per la divisió territorial.
Una vegada un tècnic de acció social i ciutadania de Girona , em va dir per que teníem un usuari que venia cada dia des de Figueres a la Bisbal , jo li vaig contestar que perquè ell se estimava el nostre servei al que li afartaven a la seva ciutat i es va posar les mans al cap, això no podia passar , ell s’havia de quedar a Figueres, quan li vaig preguntar sobre el seu dret a decidir em va mirar com si jo fos una oostegites, una ingènua. dons bé , a Holanda les activitats que ofereixen els centres s’organitzen segons les necessitats dels propis usuaris , es a dir , el mes important es la persona i les seves necessitats, per exemple , si entre els usuaris es troben persones interessades en la Hosteleria ,doncs el centre treballa per satisfer aquesta inquietud i no els condemna com aquí a treballar a la jardineria pel fet de ser una persona discapacitada psíquica, i es que en donar al interessa’t la oportunitat de triar el seu propi centre els obliga a treballar per satisfer les necessitats de aquests perquè si un dia el usuari no esta prou content,doncs pot marxar tranquil•lament a un altre centre.Aquí això resulta impensable.
La historia que volem denunciar parla de això , de la negació dels drets de les persones discapacitades psíquiques.Des de fa molts anys varies persones discapacitades psíquiques que viuen al pis tutelar de la Fundació Vimar a Palafrugell participen amb alegria i satisfacció de les activitats que organitzem nosaltres , la Associació el Trampolí. Totes aquestes activitats son gratuïtes, entre aquestes esta la del teatre, tres d´ aquests son membres del grup de teatre el Trampolí, doncs bé ¨com a represàlia de l´ escrit que vaig publicar a on criticava la nova línea de actuació de la fundació Vimar , una línea restrictiva que entre d´ altres prohibia que els educadors poguessin sopar amb els propis usuaris de la llar, acabant així amb el caliu familiar que aquests tant necessiten, però es clar, a qui li importa el que aquests necessitin.
Ara ,aquesta Fundació com a represàlia prohibeix als usuaris d´ aquesta mal anomenada llar a participar dels nostres tallers, si sí prohibit, a ells ningú els hi ha preguntat res . De cop i volta ja no poden trobar-se amb els seus amics cada dilluns i divendres, de cop ja no poden venir a la “Discotramp”, Discoteca del Trampolí, i de cop ja no son actors del Grup de Teatre el Trampolí ,després de formar part mes de sis anys, ja no podran assajar cada dissabte a la tarda.
Precisament dos d´ aquests actors son els que estant patint mes aquest acte de prepotència , es troba’n perduts , es com si de cop i volta , a tu , que estàs llegint aquest article et prohibeixin , torbar-te amb els teus amic, anar a la Discoteca, i t’ obliguessin a deixar una de les coses que et fan mes feliç a la vida , i tot això de la nit al dia, sense parlar amb tu, sense preguntar-te res.
Una vegada més els drets d’ aquestes persones han sigut trepitjats ¿I A QUI LI IMPORTA?
La primera vegada que una d´ aquestes persones va agafar la Sarfa sola als seus més de 50 anys, va ser per venir a la Bisbal a assajar la obra de teatre, perquè el teatre es molt important per a ella, i aquell dia ningú la podia acompanyar , ella no es podia quedar sense assajar , així es que es va atrevir davant de la sorpresa de tots , a fer el viatge tota sola i arribar caminant fins al trampolí des de la parada de la Sarfa.. quan la vaig veure arribar , no m´ ho podia creure , em va abrasar plorant i va dir– he vingut
Això sol ens explica la importància que te el Trampolí per aquestes persones , a la vegada que ens fa veure el grau de perversió d´ aquesta entitat . la Fundació Vimar , amb seu a Palamós .
Com el que mou a las persones , en aquesta societat nostra tant irracional son els diners, doncs parlarem de diners.
La Fundació Vimar té un conveni signat amb el Departament d´ accio Social i Ciutadania i cada mes rep mes de 8.000€ per el finançament del pis a on viuen aquestes persones, a mes l’aportació del Departament i via caixes ha estat de 441.000€ per el finançament de la nova residencia a Sant Feliu de Guixols .També van rebre diners dels Ajuntaments i del Consell Comarcal del Baix Empordà, aquest últim es patró.
L´ Ajuntament de Palafrugell i el de Calonge acaben de dotar de varius pisos mes perquè els gestioni com a llars residencia, a mes Palafrugell els ha cedit un espai de mes de 300 metres quadrats. Com???? contactes, amiguismes , tot fora del coneixement de la pròpia persona discapacitada psíquica.La pregunta es ben fàcil : ¿Com pot la Administració publica destinar tants diners públics sense controlar que no es vulneren els drets d´ aquestes persones ¿????
Com pot el Consell Comarcal del Baix Empordà ser patró d´ aquesta Fundació i ignorar el que passa????
Com pot l´ Ajuntament de Palafrugell dotar a aquesta entitat de quatre pisos sense saber com els esta gestionant???????
Una de les respostes pot ser aquesta: Perquè els drets dels discapacitats psíquics no son prioritaris, perquè el seu benestar no es el mes important i perquè el que conten son les entitats i no els beneficiaris.
La prepotència d´ aquesta entitat sembla no tenir límit, el divendres tots esperaven als nois/es de la llar residencia , vaig trucar i la resposta del monitor va ser que les ordres que tenien eren que si tu trucava m’havien e donar el telèfon del patronat de la Fundació, es clar ells no podien trucar per dir-nos que desprès de mes de sis anys de convivència ja no calia que els hi esperéssim..
*Maite Cobos /presidenta de l´Associació el Trampolí
