L’expresident del govern espanyol Felipe González ha revelat en una entrevista periodística que va tenir “una única oportunitat” en la seva etapa al capdavant de l’executiu de “donar una ordre per liquidar tota la cúpula d’ETA” després que, abans de l’operació de Bidart el 1992, els serveis d’intel·ligència detectessin una trobada “de tota la direcció” de la banda al sud de França davant de la qual “només cabia la possibilitat de volar-los a tots junts”. “Vaig dir no”, explica González, qui afegeix que el “va torturar” pensar “quants assassinats de persones innocents podria haver estalviat”.
En una entrevista al diari El País, González es refereix a aquest episodi de la lluita antiterrorista –que situa entre 1990 o 1989– com “les tripes de l’Estat”. “La nostra gent havia detectat -no dic quin és- el lloc i el dia d’una reunió de la cúpula d’ETA al sud de França. De tota la direcció. Operació que seguien molt temps”, ha narrat l’expresident del Govern.
“Es localitza lloc i dia –continua González–, però la possibilitat que teníem de detenir-los era zero, eren fora del nostre territori. I la possibilitat que l’operació la fes França en aquell moment era molt escassa. Ara hauria estat més fàcil (…) En aquell moment només cabia la possibilitat de volar-los a tots junts a la casa en què s’havien de reunir (…) La decisió és sí o no. Ho simplifico, vaig dir: no. I hi afegeixo: encara no sé si vaig fer el correcte”.
González afegeix que no va descartar aquella operació contra la cúpula d’ETA per “raons morals”. Prèviament, havia fet una defensa tancada dels responsables de la lluita antiterrorista en aquell moment, l’exministre de l’Interior, José Barrionuevo, i el secretari d’Estat, Rafael Vera –de tots dos diu que no es van lucrar dels seus càrrecs públics–. En això, inclou l’ús dels fons reservats, dels quals González diu que és “una discussió absurda” plantejar com s’utilitzen aquests cabals públics que, afegeix, són “legals i al mateix temps il·legals”.
Així, després d’admetre que els problemes de corrupció del seu govern “va ser una de les coses que més els va desgastar internament” –per aquesta raó, diu, mai vaig voler ocupar cap càrrec institucional després d’abandonar el poder–, González és preguntat pels segrestos i assassinats que van afectar les estructures de l’Estat, afectant ministres, secretaris d’Estat o directors generals. Al qual contesta: “És que això no és veritat”. Va ser condemnat un ministre com José Barrionuevo. Cap va estar implicat en cap assassinat. Cap. En el segrest de Segundo Marey…és mentida”.
González es refereix al general Enrique Rodríguez Galindo, condemnat a 71 anys per segrest i assassinat, per defensar que “encara avui” li segueix semblant “un gran tipus” tot i que només el va conèixer personalment “després que sortís de la seva responsabilitat”. “General al qual visitava cada dos o tres mesos el líder del PP de l’època a la caserna d’Intxaurrondo, mentre que jo mai l’havia saludat ni l’havia conegut. El vaig conèixer quan el van processar perquè li vaig trucar per coneixe’l”, afegeix.
L’excap de l’executiu diu estar “segur” de Galindo és innocent del que el van condemnar sense que es respectessin “les garanties” processals i, concretament sobre els assassinats de José Antonio Lasa i José Ignacio Zabale, diu que també està “segur” de Galindo “ni va participar ni va donar l’ordre”. “Ara et podria dir: doncs no ho sé, i salvar la meva responsabilitat. Però és que n’estic segur. Les proves negatives no existeixen, però estic segur que Galindo no va ser-ne responsable”.
González es refereix a continuació al cas del segrest de Segundo Marey i, tot i que adverteix que “encara avui no es pot explicar això”, explica: “A Segundo Marey el salva l’ordre de Pepe Barrionuevo perquè el soltin quan s’assabenta que està detingut”. Alhora, s’atura en un aspecte de la detenció de Marey: “Ningú ha estudiat ni estudiarà de moment, ni jo ho demano, què era o què significava Marey en la cooperativa de Bidart… i el relacionen erròniament amb una espècie d’intercanvi de xantatge amb segrestats que teníem, amb mentida en dates”.
Aquesta qüestió, explica, va tractar de demostrar-la al Tribunal Suprem “en l’única ocasió” en què el van deixar “parlar”. “I no em van admetre una prova: tenia l’intercanvi de les comunicacions telegràfiques amb França per reconstruir allò. Però el que dóna l’ordre que el soltin és el ministre”, explica.
González fa una repassada a la seva infància i adolescència, la seva arribada a La Moncloa o la relació amb els seus fills i néts. També es refereix diverses vegades a com el van afectar personalment els casos de corrupció. “Ho vaig viure, primer, amb absoluta incredulitat, i després amb patiment”, reconeix, i més avança, precisa: “Per a mi ha estat una gran decepció, una gran frustració i probablement una de les raons per les quals vaig decidir no fer més política institucional”.
L’expresident del govern entre 1982 i 1996 revela que la corrupció el “va copejar molt” en la seva “fortalesa emocional”, i “tot i que encara segueixen dient per aquí la quantitat de fortuna o diners que tinc”. Tot i això, reconeix que “no es vol morir sense tenir una casa” als afores de Madrid, tot i que no se la pot fer. “No tinc diners per fer-me-la”, diu, “si tingués l’estalvi per comprar-me una casa, ara que estan barates, l’utilitzaria”.
