La jornada del darrer dia de l’any 2009, el dijous 31 de desembre de 2009, va tornar a ser catastròfica pels martiritzats usuaris de la línia del tren Barcelona-Girona-Figueres-Portbou-Cervera de la Marenda . Una incidència a la catenària entre les estacions de Vilamalla i Sant Miquel de Fluvià ( Alt Empordà), pels volts de les 8 del matí, va degenerar en una jornada negra . I com sempre, la manca d’informació i la descoordinació varen ser les protagonistes d’aquest tercermundista final d’any en l’àmbit ferroviari . Tot plegat va significar una presa de pèl històrica .
Els problemes endèmics de la línia més competitiva de tot l’Estat espanyol , increments en el tram Girona-Figueres-Portbou-Cervera de la Marenda i viceversa , es podrien resumir en dos punts essencials 1/. La manca de manteniment de la línia 2/. La manca de planificació i finançament adequat del transport públic ferroviari convencional. A tot això s’ha d’afegir d’altres problemes . 1/. Les obres del Tren d’alta velocitat . 2/ .Un augment de tarifes desorbitat i desproporcionat ( en els tren regional un 5% de mitjana, i, a més cal afegir l’increment del 20% durant el 2009 dels trens nous de mitja distància que han substituït el Catalunya Exprés ) 3/. El desgavell de les interconnexions ferroviàries Portbou-Cervera de la Marenda a causa del “passotisme” i descoordinació de Madrid i Paris, la qual cosa fa perdre molts viatgers i ingressos pel transport públic ferroviari . Suposo que l’articulació de l’eurodistricte durant aquest 2010 exercirà un paper de suport , o si més no de pressió a les diferents administracions per tal de millorar les rutes ferroviàries convencionals entre el Principat i la Catalunya Nord.
Davant d’aquest drama social, amb implicacions molt negatives per a tota la societat catalana davant de la triple crisi estructural que patim ( econòmica, energètica i climàtica) no té sentit el cofoisme de certes administracions i la manca de responsabilitat política i de decència social del trinomi Renfe-Adif-Fomento . La societat civil, els ajuntaments de la zona i les institucions supramuncipals han de fer sentit amb força la seva veu davant d’una qüestió que afecta els fonaments d’una part fonamental de l’estat del benestar i que corca una qüestió tan bàsica com és l’equilibri territorial.
