La premsa internacional d’aquests dies està plena d’al•lusions a la crisi alimentària mundial, amb gran nombre de portades i articles dedicats a la qüestió de la crisi de seguretat alimentària provocada pels alts preus dels aliments, que està afectant sobretot als més pobres però també a les economies dels països desenvolupats, que veuen com el fenomen fa augmentar la inflació comprometent el creixement econòmic.
Segons el Washington Post, més de 100 milions de persones que fins a ara no eren pobres estan diàriament caient en la pobresa per aquest motiu, el que està provocant revoltes socials en diversos països i amenaçant l’estabilitat mundial. El programa Mundial d’Aliments de Nacions Unides ha fet una crida als governs del món perquè augmentin les seves aportacions, ja que amb els pressupostos inicials es pot comprar molt menys menjar per a l’assistència d’emergència. L’organisme ha dit que necessita urgentment 775 milions de dòlars més per a no retallar dràsticament les seves actuacions. EEUU ja ha anunciat que va a posar 200 milions addicionals i França que aportarà 30 milions d’euros més. Espanya, de moment, s’ha carregat el Ministeri d’Agricultura i Alimentació.
Al socaire d’aquesta qüestió han aparegut també gran nombre de banderers d’una o altra solució al problema, que són en molts casos antagòniques: Mentre que per a alguns és necessària una nova “revolució verda” basada en la tecnologia agrària, similar a la del segle passat; per a uns altres per contra és necessària una “contrarevolució verda” que es basi en una agricultura alternativa que no depengui solament dels mercats. Uns pensen que cal suprimir els objectius de biocarburantes, mentre que uns altres pensen que aquest no és el problema. Alguns opinen que en aquesta situació és necessària més que mai una liberalització comercial dintre de l’OMC i altres en canvi defensen el contrari.
Jo, que no sóc expert en economia ni en política internacional, però sé una mica d’agricultura i un poc més d’educació, penso que el problema de la falta d’aliments radica en la falta d’educació-formació. Ensenyem als agricultors dels països pobres, que són la majoria, a produir per a ells, per al propi consum, no per a vendre’ls a canvi de no gaire res als països desenvolupats, acabaríem, sinó amb la pobresa sí amb el problema de la fam.
