Alguns polítics, molt professionals, només ens parlen – dia rera dia – del perill del terrorisme de la ETA, d’altres del sexe dels àngels,, però , desgraciadament no hi ha massa membres de la nostra classe política que denunciïn en veu alta el càncer dels salaris insuficients : la xacra dels sous dels anomenats “ inframileuristes “ . Desprès alguns s’estranyen de l’elevat índex d’abstenció a les conteses electorals .
Resulta totalment indigne, sigui pel motiu que sigui, que un país que és membre de la Unió Europea des del l’any 1986, que presumeix de ser modern ( postmodern) i de tenir una excel·lent qualitat de vida, tingui 1 de cada 3 treballadors que cobren força menys de 1000 euros al mes . Amb aquest panorama la dignitat dels salaris és més que una reivindicació sindical o corporativa : és una necessitat social d’equilibri. Cada dia més persones de carn i ossos s’ho passen malament per arribar a final de mes. S’està construint un castell sense fonaments, amb la qual cosa tots en sortim perdem, fins i tot les empreses privades que paguen aquestes misèries, ja que cada dia el poder adquisitiu dels ciutadans es va reduint més .
En síntesi, el càncer dels salaris insuficients està creant una societat de baix cost i alta precarietat, la qual cosa comporta una productivitat tercermundista i una dependència molt gran de l’exterior. Cal que els poders públics hi intervinguin, altrament estarem consolidant la societat de la desesperança i la frustració per excel·lència .
