El CAC i les concessions de llicència audiovisuals.

Sóc del parer que en una societat democràtica i, per tant, lliure els mitjans de comunicació els tanca el públic quan deixa d’escoltar-los si són orals o de comprar-los si són paper, i per tant penso que cap organisme public o privat té legitimació moral, ni ètica, ni legal per a silenciar la paraula de qui o quins vulguin transmetre-la en les ones de ràdio o qualsevol altre mitjà de comunicació, els arguments legals que es puguin esgrimir per a justificar el tancament o silenci de qualsevol mitjà de comunicació són una excusa jurídica, una fal·làcia amb la qual es pretén emmascarar decisions arbitràries, abusives i il·legítimes perquè es miri com es miri resulta contrària a la llibertat de premsa i comunicació establerta en la nostra constitució, i igualment ataca la llibertat i el dret de la persones a transmetre i escoltar lliurement idees i opinions.

Per als excessos en la llibertat d’expressió, si és que es donen, existeix en el nostre ordenament jurídic mitjans i accions per a exigir les oportunes correccions i responsabilitats.

Permetre que el CAC o qualsevol altre òrgan polític o administratiu pugui impunement tancar una o diverses emissores de ràdio, mitjançant la retirada de llicències, és convertir als nostres representants polítics en els nostres amos i senyors i als ciutadans en els seus esclaus, primer els paguem un sou que no es guanyen (els parlamentaris no assisteixen a les sessions, la major part del membres del CAC són posats pels partits com a recompensa a treballs prestats, etc) i després ens diuen a qui i què hem d’escoltar, si la societat permet aquests abusos tornarem a situacions medievalistes, amb la diferència que abans ho exercien uns senyors que suposadament defensaven al poble i ara els exerceixen altres senyors, anomenats polítics, que defensen els seus interessos. La majoria dels membres del CAC viuen o han viscut directament de la política.