La insistència amb què Benet XVI encoratja el diàleg entre la fe i la raó per configurar una societat basada en el respecte a la dignitat de la persona no és una casualitat, és un fet innegable. Forma part d’una emergència antropològica i també educativa, utilitza la psicologia de l’anunci. El Papa ho ha dit amb insistència en la seva recent visita a Santiago de Compostela i Barcelona, i ho ha tornat a repetir de manera bella i precisa en l’Exhortació Apostòlica «Verbum Domini». Es tracta d’una específica contribució de la proposta cristiana a un món que moltes vegades sent a Déu com superflu i estrany, i en conseqüència l’home com un viatger sense sentit, matèria per a l’enginyeria social dels poderosos de torn.
També està clar que no es dóna una resposta intel·lectual coherent, ans al contrari, s’utilitza la desqualificació i, quan no, el insult. Això demostra que hi ha sectors, fins i tot entre els mateixos governants, que no estan disposats a permetre es doni un clima de serena resposta pública de la fe als interrogants avui plantejats. Sens dubte hi ha un mar de fons que pretén arrossegar cap al seu interior qualsevol element que s’oposi a la construcció social plantejada i aprovada en els despatxos dels enginyers socials, aquí hi són “les lleis del Parlament” no les de la raó ni les del dret natural, aquí hi ha la planificació social a costa de la vida humana, etc.
