Les paraules són importants. Sobretot, hi ha paraules que són molt importants. Perquè defineixen i exigeixen. Perquè defineixen el que ha de ser l’acció personal i col•lectiva. I perquè comprometen.
Aquesta mena de paraules són bàsiques –imprescindibles– per al bon funcionament de la societat. Per al bon funcionament concret, podríem dir, d’una manera molt repetitiva, per al bon funcionament funcional. Però també, i sobretot –a condició que siguin sinceres– per al bon funcionament cívic i social.
a sabem que d’ençà que el món és món en el llenguatge en general i en la relació entre les persones i els col•lectius sovint hi ha un punt d’ambigüitat. No sempre s’aplica al peu de la lletra allò de “al pa, pa i al vi, vi”. No sempre els humans ens hem de dir exactament el què pensem els uns als altres. Això ajuda a la convivència i a la relació.
Però això no pot arribar al punt que paraules d’alt contingut ètic i social perdin totalment el sentit. O serveixin per enganyar. Perquè la societat necessita que un conjunt de paraules i de conceptes, d’actituds i de valors que constitueixen l’entramat moral i cívic d’un país o d’una societat i, en general, d’una relació, no es trenquin. L’entramat que fa possible un treball i un projecte conjunts i un grau suficient de convivència. Quan algunes d’aquestes paraules degeneren, el perjudici col•lectiu és molt greu.
A Espanya això ha passat amb la paraula solidaritat. Poques paraules com aquesta deuen ser tan utilitzades en el llenguatge polític. I tan mal utilitzades. Utilitzades d’una manera enganyosa. En més d’un terreny. I especialment en el camp de la solidaritat territorial dintre d’Espanya.
Ens diran que és lògic que tothom escombri cap a casa. I és cert. Però si això es fa amb desmesura i d’una manera molt sistemàtica i sectària la solidaritat real, ni que sigui imperfecta, deixa d’existir. I l’argument de la solidaritat esdevé una mentida. I el clima positiu i de confiança que necessita un país i una societat s’esquerda o es trenca.
A Espanya aquest mal ús de la paraula solidaritat és molt general i molt profund, i arriba sovint al cinisme més descarat. Sobretot, s’empra en relació amb Catalunya. Dues anècdotes il•lustren això.
1. Un polític socialista molt important, que havia estat president d’una comunitat autònoma, en el curs d’un debat sobre el tracte financer molt injust que s’aplica a Catalunya, i acabats els arguments per rebatre la queixa catalana, talla la discussió secament dient: “Además, la solidaridad sólo debe aplicarse a los bienes ajenos. No a los propios”.
2. Un altre polític molt important, aquest popular i també aleshores president d’una comunitat autònoma, amb motiu d’un tema concret relacionat amb el finançament autonòmic, al meu raonament que el tracte que rep Catalunya és injust, talla d’una manera abrupta dient: “Lleva usted razón, pero a nosotros nos va bien así y no hay más que hablar”.
Això –cal subratllar-ho– dit per personalitats de molta importància a nivell dels seus partits i de l’Estat. Un nivell que dóna al fet una particular gravetat.
D’anècdotes així en podríem explicar moltes. I, d’altra banda, la política espanyola –amb el PSOE i el PP– ha estat aquesta des de fa anys. De fet, els únics que ens hem cregut això de la solidaritat hem estat els catalans. I ho hem defensat en el marc polític espanyol. Sovint contra els nostres propis interessos, més immediats, però conseqüents amb l’interès general i una visió justa de la societat. I, lògicament, creient que això seria bo per a l’equilibri, la convivència, el respecte i la justícia en general, però també envers Catalunya. Però no ha estat així.
Hem estat conseqüents i lleials. Perquè era un deure cívic, i perquè és veritat que una societat que no practiqui la solidaritat tard o d’hora té problemes greus. De fet, a Espanya la política i el discurs demagògics i mentiders que s’han practicat expliquen bona part del malestar territorial que hi ha. Malestar polític, econòmic, per l’aigua i per determinades infraestructures. I pitjor, expliquen les actituds envejoses i rancunioses que ho impregnen tot. L’Espriu parlava del valor i del sentit de les paraules nobles. Que, com abans he dit, comprometen. A Espanya, almenys respecte a Catalunya, el sentit del compromís s’ha perdut. I, de moment, pot semblar que no passa res. Si de cas, passa, deuen creure, als catalans. Aquesta és avui la realitat. Però el respecte a les paraules i al que signifiquen és el que a la llarga ha d’acabar jugant a favor nostre, sinó acceptem el que ara passa resignadament i sense dignitat. I sense una íntima convicció. Perquè el catalanisme ha estat i ha de seguir essent un moviment fonamentat en valors com el respecte, el compromís, la creativitat, el civisme, la feina ben feta, la creació de riquesa, etc. I una solidaritat no tramposa, dintre i fora de Catalunya.
Ha de basar-se en això. No en la moral de l’espavilat o de l’aprofitat.
