Les perspectives de com pot acabar l’actual situació d’impasse polític i institucional que actualment viu Catalunya són molt preocupants. Tant pel que fa al finançament, com al conjunt de l’Estatut, com a la situació en què quedi situada Catalunya dintre d’Espanya. Cal afegir-hi la crisi econòmica i social, que són problemes d’arrel diferent, encara que també s’involucren amb la qüestió política i nacional.
Si les previsions negatives es confirmessin es confirmaria també el que he dit en anteriors ocasions: que el model d’involucració, no només política sinó també estructural, de Catalunya a Espanya sobre el que s’havia basat l’acció pública catalana des del final del franquisme –i en certs aspectes fins i tot una mica abans– s’ha esgotat. I que el plantejament que ara preval a Espanya recula cap a conceptes i polítiques contràries a l’acceptació d’una realitat col•lectiva diferenciada com Catalunya. I que obertament o subreptíciament mira d’anar-la esborrant.
Si aquestes previsions es confirmessin seria prou greu perquè Catalunya hagués de donar una resposta política potent. No solament per protestar, sinó per deixar obert el plet. És a dir, perquè quedi clar que la reivindicació com a país es manté. Però proposar el que s’ha de fer en el terreny polític i institucional no és feina d’aquests editorials. És feina de les forces polítiques del país. Que esperem que en això trobin bon recolzament en el conjunt de la societat.
Això –que caldrà una reacció política que rebutgi de pla cancel•lar el plet de Catalunya amb forta pèrdua– ha de quedar molt i molt clar.
Però dit això cal insistir en el treball que el país ha de fer amb el que tinguem. Amb el que no els serà tan fàcil prendre’ns perquè rau en la nostra intimitat personal, però també col•lectiva, és a dir, en la intimitat de la nostra societat. També miraran d’escapçar-nos-ho o de condicionar-nos-ho. Ara mateix es rumoreja que volen fer una nova Llei de Caixes que aniria en aquesta direcció i seria molt greu i perjudicial. Esperem que el Govern de la Generalitat i també CiU ho puguin evitar.
Però, de tota manera, hi ha actius importants que podem defensar bé. Ja els hem enumerat més d’un cop (Actituds i valors per una resposta catalana i Què hem de fer els catalans?) Amb aquests actius ben utilitzats podem fer molta feina. Ben utilitzats, repetim.
Quedi clar que això no és una invitació a la rendició com a país. Com a projecte de país. Realisme no vol dir rendició. No és una invitació a la pura gestió ni a la renúncia de la política. Ja ho he dit abans. La reivindicació haurà de quedar oberta i en tots els terrenys s’haurà d’actuar també políticament. Però, a més, el país haurà de treballar en el dia a dia amb ambició i energia.
Sabent que anem justets. Justets de diners, i justets de temps, i justets de poder polític. Per tant, ja que anem justets, no podem malgastar ni podem deixar de fer servir cap dels recursos de què disposem. I entre aquests recursos, hi figura la nostra societat civil.
