La intervenció de Rodríguez Zapatero no ens va decebre, als diputats d’ERC. Perquè no esperavem una altra cosa, és clar. Després d’haver viscut des de molt a prop l’allau de promeses que va fer ara fa quatre anys i que no s’han complert –ERC va decidir donar suport al PSOE com una última oportunitat a l’esquerra espanyola-, teníem ben clar que ho havíem de dir a la tribuna del Congrés. Perquè ho escoltés el candidat … i la gent de Catalunya.
Per això, no ens va estranyar la seva dura rèplica al dur i fonamentat discurs de Joan Ridao. No podíem esperar res de res per a Catalunya. I si algú es pensa que les bones paraules amb CiU són alguna cosa més que paraules, ja ho anirà veient en el temps. Dir que estudiarà el transvassament del Roine és poca cosa més que fum i tacticisme del moment: estem parlant d’una senzilla operació (encarregar un estudi) … i caldrà veure si ho compleix, vistos els antecedents del personatge. I li va costar poc de dir sí a “estudiar”: estem davant d’un afer que necessitaria més d’una dotzena d’anys per concretar-se …. i que té una sortida fàcil per a ZP: anar demorant, anar demorant…Com en el cas de les balances fiscals: ha incomplert el PSOE sistemàticament acords parlamentaris, proposats per CiU i per ERC en el passat recent, i ara accepta de publicar-les perquè el PSC li exigeix…però li convé fer veure que li concedeix a CiU el trumfo. Qüestió de tenir a mà un soci per si convé (és a dir, si es trenca la bona sintonia amb el PNB). Però es va afanyar a dir que publicar les balances no influirà en el finançament. Aleshores, servirà de ben poc, llevat d’argument per satisfer mínimament el PSC, que ostenta la presidència del govern de Catalunya, en la negociació del nou acord de finançament.
En definitiva, acceptar de fer un “estudi” i publicar les balances fiscals però no voler utilitzar-les com a eina bàsica per a establir el nou finançament … és ben poca cosa. Per no dir que és fum tàctic. El mateix que pensem de les “promeses” de traspassar rodalies i de lluitar pel català a l’administració que ens va fer a ERC: si traspassa els trens de rodalies sense recursos, només ens traspassarà un malalt a la UVI … i la responsabilitat de reanimar-lo…sense mitjans.
En el model d’estat, les diferències entre el PSOE i el PP són inexistents, i si fan concessions inversores és per la conjuntura aritmètica. Els uns i els altres han pactat (amb CiU i PNB, sobretot) si ho han necessitat, Ara, la formació que lidera a Madrid en Duran Lleida s’assegura ser el recanvi, però el soci preferent, n’estic ben convençut, és el PNB. Perquè invertir recursos en el País Basc és, paradoxalment, barat per als partits espanyols: ningú no es queixa, tothom accepta el concert econòmic. Quan es reivindica des de Catalunya –ho faci qui ho faci- és vist com un xantatge mercantilista. És allò d’en Josep Pla: el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres. El temps demostrarà que el català emprenyat, que va semblar desaparèixer en les votacions del dia 9 de març haurà de tornar surar, perquè no li quedarà altre remei. I alguns esperem que quan vagi a les urnes la propera vegada examini a Zapatero en funció dels fets, no de les paraules …. i de la por al PP.
